La infància, clau per al nostre futur

Aquest mes hem assistit a dues notícies de signe contrari sobre l'alimentació infantil. Per un costat, el Departament d'Ensenyament ha declarat finalitzat el llarg i interminable (més de 150 dies en molts casos) procés d'adjudicació de beques menjador d'aquest curs, amb unes xifres més altes que el curs anterior. En sentit contrari, el Departament de Salut ha fet públiques unes dades sobre nens malnodrits després d'haver negat l'estiu passat, en una agra polèmica amb el Síndic de Greuges, que hi hagués aquest problema a Catalunya. Finalment, el mateix conseller ha negat les dades de la seva conselleria amb arguments pobres i poc elaborats.

Més enllà d'aquestes dues notícies, la pobresa infantil segueix sent un dels grans problemes que l'actual crisi ha posat sobre la taula, perquè l'ha incrementat molt més enllà del que una societat avançada i democràtica es pot permetre. Un 26% de la població infantil en risc d'exclusió social no és una dada per prendre's a la lleugera ni per practicar el negacionisme sistemàtic. Que tinguem 660 casos de nens amb malnutrició motivada directament per les carències econòmiques de les seves famílies és un fet concret que ens hauria de fer reflexionar molt més enllà de buscar culpables o eludir responsabilitats. Aquest és un problema de país i afecta tota la societat catalana. Qui no se senti cridat a resoldre'l no mereix ser un representant públic de Catalunya. Desgraciadament, el debat sobre la pobresa infantil està viciat de culpabilitats i innocències més que construït sobre projectes i solucions.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per superar la situació actual hem de  tenir clares unes línies de treball. Primera: s'ha d'invertir en la infància perquè és una inversió en futur. Sense nens no tindrem futur com a societat. ¿Qui pagarà les nostres pensions?, per posar un exemple pràctic. Segona: l'Administració ha de treballar d'una manera coordinada per poder ser efectiva. Fan falta polítiques orquestrades, consensuades i coherents, fan falta accions i no declaracions. És necessària la implicació de les màximes autoritats del país, i no les excuses de consellers enfangats en la seva pròpia inoperància. Tercera: no podem deixar de banda les persones afectades en el disseny de les polítiques de pobresa i inclusió social. Som una societat democràtica, i si fem polítiques per a les persones hem de saber què volen aquestes persones. Ser pobre no és sinònim de ser ignorant, de la mateixa manera que ser ric o ostentar un càrrec no és sinònim de ser intel·ligent. Els drets de ciutadania no es perden encara que es perdi el patrimoni i la renda.

Com a punt final, s'ha de tenir present que si no hi ha hagut un esclat social a Catalunya és perquè les entitats del tercer sector han jugat un paper determinant per cobrir tots aquells espais que l'Administració ha anat abandonant. Per tant, les entitats, entre les quals figuren les AMPA, han de ser escoltades amb atenció. President de la Federació d'Associacions  de Mares i Pares d'Alumnes de Catalunya.