El debat sobiranista
Catalunya, Constitució i democràcia
El president del Govern pot convocar una consulta no vinculant per saber què pensen els catalans
El relat del que està passant a Catalunya és difícil de gestionar des d'una perspectiva constitucional. I és que la trama, tal com ha estat presentada, pot fer que el conjunt no resulti creïble o fins i tot que se situï molt a prop del surrealisme. Els promotors de la consulta sostenen que aquesta és una manifestació de la democràcia que no pot ser desconeguda ni pot ser deixada passar per part dels agents implicats. I és cert. La Constitució no desconeix al llarg del seu text algunes de les institucions més esteses d'aquesta forma de democràcia directa (la iniciativa legislativa popular o el dret de petició). Però sens dubte és en el referèndum o consulta popular on millor es plasma el dret a la participació -i a la decisió- dels ciutadans en els assumptes públics.
La nostra Constitució recull aquesta forma de participació juntament amb altres maneres de referèndum com són la ratificació i reforma dels estatuts d'autonomia, o fins i tot les consultes exigides per a la mateixa reforma constitucional. L'article 92 diu que «les decisions polítiques d'especial transcendència podran ser sotmeses a referèndum consultiu de tots els ciutadans». I aquesta és una competència exclusiva de l'Estat (article 149. 1.32).
Que la competència per fer aquesta consulta és de l'Estat es ve a reconèixer palmàriament en la mateixa proposició del Parlament català, que ha recorregut a l'article 150.2 perquè es delegui o transfereixi a Catalunya aquesta competència. La qüestió és que de la lectura d'aquest article de la Constitució i de la interpretació que se'n va fer en el debat constituent es conclou amb claredat que, no obstant, no es permet transferir ni delegar competències estatals en les comunitats autònomes. L'aplicació espúria de l'article 150.2 ha passat tots aquests anys per sobre de la mateixa Constitució i l'han utilitzat tots els governs centrals, de manera que s'ha alterat la mateixa Constitució que ara es posa, amb raó, com a límit per rebutjar tal petició. I no es pot titllar l'article de confús, ja que la simple lectura de les actes del Congrés en el tràmit constituent revelen el que no ha de ser tan fosc per a un jurista perspicaç.
Ara bé, que la convocatòria de la consulta sigui una competència exclusivament estatal, així com que la llei orgànica del 1980 reguladora d'aquestes consultes hagi canalitzat tot el procediment en els òrgans centrals de l'Estat (Rei, Govern i Congrés dels Diputats), suposa uns fets normatius que, segons el meu parer, no impedeixen que es pugui convocar una consulta per a una part del territori estatal. En efecte, entre les condicions exactes i les prohibicions establertes per poder portar-se a terme aquest tipus de referèndum no es troba que la seva celebració no pugui quedar circumscrita a una comunitat autònoma. Més aviat s'apunta al contrari: «El referèndum es decidirà per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret en l'àmbit que correspongui a la consulta», segons ordena l'esmentada llei, que en aquesta matèria ha desenvolupat el que disposa la Constitució.
El problema democràtic sembla llavors que quedaria reduït al contingut material del que es vulgui -o es pugui- constitucionalment consultar als ciutadans catalans. En aquest sentit, no deixa de ser significatiu que l'únic tipus de referèndum mínimament regulat en la Constitució precisament sigui el tipus de referèndum consultiu. És a dir, una consulta en què qui té la iniciativa de convocar-la -el president del Govern- no quedi, sigui quin sigui el resultat de la consulta feta, vinculat per executar la decisió popular. Perquè una cosa és qui pot fer la consulta i una altra de molt diferent la manera en què es pot preguntar. Constitucionalment no és possible que se sotmeti a consulta dels ciutadans si volen o no la independència per a Catalunya. Però sí que és possible verificar l'opinió del cos electoral a través d'una fórmula que, per exemple, serveixi al mateix temps per fomentar la solidaritat en l'Estat espanyol i proporcioni una solució a la singularitat de Catalunya.
I és que el problema d'una consulta democràtica no pot estar mai en la pregunta que se sotmet a consideració dels ciutadans, sinó en la resposta que donin aquests. No hi ha dubte que una decisió secessionista no tindria cabuda en la Constitució espanyola, però sí, en canvi, una decisió favorable del cos electoral català a una espècie de tercera via que pogués deixar traçat el camí per a una reforma constitucional a tot Espanya. Una reforma i actualització a partir i des de la mateixa Carta Magna, tal com la Constitució espanyola del 1978 preveu com a únic procediment vàlid en democràcia.
