La gesticulació política
Molt dramatisme i poca dramatització
La utilització d'expressions com «xoc de trens» carrega de més tensió el conflicte català
La política ha de ser espai de mediacions per aconseguir metes col·lectives dignes de ser assolides. Però s'ha convertit en lloc de mediatitzacions, d'obstacles en els camins per articular la convivència social i donar resposta als problemes constituïts -dit orteguianament- en «temes del nostre temps». Aquesta transmutació tan negativa la incentiva la tendència a sobreactuar d'aquells que exerceixen responsabilitats polítiques. La compulsiva pretensió de no perdre peu en els mitjans de comunicació porta a estar doblement mediatitzats, sucumbint a les seduccions de la «societat de l'espectacle» que Guy Debord va descriure tan encertadament, la qual no ha fet sinó multiplicar els canals pels quals s'expandeix. La pega afegida és que les exageracions del sobreactuar no sumen qualitat a la representació; al contrari.
EN LA POLÍTICA interna del nostre Estat hi trobem altes dosis de sobreactuació, carregades de perniciós dramatisme, que impedeixen el que hauria de ser fructífera activitat en l'àmbit públic i productiu exercici de representació política -no només com a representació de la ciutadania, sinó com a representació davant d'aquesta ciutadania de la trama dels conflictes socials i la recerca democràtica de les seves solucions.
Estem envoltats de sobreactuacions en què l'excés de dramatisme no contribueix gens a la recerca de mediacions pròpia de l'acció política. Així, quan sobre el dissentiment al voltant de la possible consulta a la ciutadania de Catalunya sobre la seva inserció, o no, a l'Estat espanyol s'utilitzen expressions com «xoc de trens», s'està carregant amb més tensió el conflicte mateix. O a l'insistir que és un «carreró sense sortida» portar al Congrés la proposta sobre la consulta aprovada al Parlament català s'està utilitzant una fórmula que presenta com a lluita agònica la situació política existent. Sense minimitzar problemes, igualment es pot ressenyar el dramatisme hiperbòlic que acompanya les declaracions de l'oligarquia econòmica al voltant dels desastres que sobrevindrien a una hipotètica Catalunya independent, a la deriva en les aigües territorials de la Unió Europea. No ens estalviarem, d'altra banda, deixar constància dels excessos del nacionalisme independentista encapçalant les seves reivindicacions amb allò d'«Espanya ens roba». Amb proclames com aquestes no es generen espais de mediació on es pugui trobar les vies transitables que permet l'ordenament jurídic per fer possible l'exercici democràtic del vot de la ciutadania catalana, en referèndum consultiu però rellevant per a qualsevol reforma constitucional que a aquest efecte s'emprengui.
Després de l'espectacle ofert per tants actors que acaparen l'escena -des del messiànic Artur Mas fins al tímid Pere Navarro, des del gairebé mut president del Govern d'Espanya fins a la loquaç presidenta de la Junta d'Andalusia, des de les veus d'encès sobiranisme fins als comentaris trufats d'espanyolisme autoritari...-, ens surt a compte reescriure el guió. No es tracta d'amagar conflictes inocultables, sinó de rebutjar l'histriònic dramatisme amb què es dibuixen, obrint l'escenari a una saludable dramatització.
La democràcia, com a invent humà, comparteix amb el conjunt de la cultura el fet d'articular els ressorts convivencials i institucionals per esmorteir la tragèdia que ella mateixa comporta -va estar encertat Georg Simmel al subratllar-ho- mitjançant una productiva dramatització de les seves contradiccions. Si cadascú representa el seu paper a l'altura del que passa, la nostra democràcia podrà oferir la dramatització, sense un dramatisme malaltís, d'un conflicte en què és necessari equilibrar aquells pols que Nietzsche ja va percebre interactuant en la tragèdia grega: la mesura apol·línia i la passió dionisíaca.
PER TANT, ni fred càlcul ni ofuscada desmesura. Potser així la representació possibilitarà el desenllaç d'un nou pacte constituent al voltant de la proposta d'un federalisme plurinacional. Amb ell, la societat deixaria de ser un conjunt d'espectadors tensionats per ser un cor de ciutadans participants. Això implicaria una verdadera transformació del nostre caràcter com a ciutadans i efectes catàrtics que arribarien a l'obra col·lectiva de la reconfiguració de l'Estat. ¿Utopia? ¿Que potser és impossible el que és necessari? Com fins i tot el prudent Weber deia, cal pensar l'impossible per obrir pas a allò possible. I si no ens resignem a l'afirmació tràgica que el que és necessari és impossible, cal denunciar el que faria que es verifiqués, i a més com a farsa: la falsa il·lusió d'aquells que creuen que l'Estat existent o l'Estat somiat es defensen a base de dramatisme demagògic.
