Desnonaments 'sine die'
Des del mes de gener s'estan produint desnonaments en els procediments dels quals no consta la data en què s'han de portar a terme. Des d'un punt de vista legal, el Consell General de l'Advocacia assegura que la justícia no té l'obligació d'explicitar la informació de quan es produirà l'execució d'un desnonament. Però aquest només és un pas més de l'esperpèntic estament judicial, convertit en la imatge d'un “poder” que s'autoexpandeix i es perpetua en una direcció preestablerta, guiat per les necessitats que ell mateix genera i, al mateix temps, conté.
Amb aquesta forma sigil·losa d'actuar que ha adoptat la justícia, l'eufòria de la solidaritat deixa pas a un silenci descoratjador. María, Eduardo i el petit Fabián el van patir divendres. Quan van sortir al replà, uns minuts abans de les nou del matí, els records de les vivències acumulades a casa seva tremolaven, les paraules sagnaven i el pensament dubtava. Eduardo, en atur des de fa tres anys, va pensar que, en moments com aquell, no som més que una immensa superfície de pell. Les pupil·les li van augmentar el diafragma, a punt de convertir l'iris en un forat negre.
Quan van sortir al carrer, el vertigen es va dispersar a l'interior de María; es va adonar que les baixes temperatures desencaixaven els pòmuls del seu fill Fabián, que va tancar els ulls, fins que es van convertir en una escletxa. Les seves orelles patien petites convulsions. Els carrers estaven calats de buit. El silenci sonava a derrota i les ones cerebrals del pare i de la mare es van expandir infinitament. Les joguines de Fabián, que s'havien quedat a la casa, semblava que cobraven vida i que es clavaven en el silenci.
La boira era una anestèsia que posava el paisatge a dormir. A falta de gent solidaritzada vociferant i portant pancartes, el fred i la llum embolcallaven els tres desnonats amb racions dobles de so. La secretària judicial va mirar Fabián com si s'hagués acostumat que els seus sentiments se centressin sempre en un paper del jutjat, i mai en les persones. La mirada dels dos policies, lluny de fixar-se cap endavant, semblava sumida en una humil concentració d'ulls baixos. Eduardo va agafar Fabián a coll; els somnis, la ràbia per no haver trobat feina i la incertesa pel futur li alteraven el pols i passaven a formar part de la seva rebotiga sentimental, no sabia els mecanismes que podia desencadenar: la rebotiga estava tancada però era lliure.
“¿Segur que ho porten tot?”. María no va contestar, la pregunta es va transformar en càstig corporal i els records li resultaven com una mena de llavor de la hipoteca. Va tancar els ulls i va sentir la humitat en l'aire. El temps transcorria com l'energia, com la llum, com un alarmant quietisme carregat d'anades i vingudes. Eduardo va pensar en la seva infància sense recordar-la, va entreveure, davant seu, un pupitre buit. Pare, mare i fill van fer uns passos pel carrer. El soroll d'un clàxon va esquerdar el desequilibrat silenci.
El poder dels bancs farà servir escenes solitàries com aquesta de María, Eduardo i Fabián per condemnar unes famílies que algun dia van ser de classe mitjana però que ara senten que el fet de pertànyer a la seva classe social és una limitació, una tara.
Si aquesta nova manera d'actuar de la justícia aconsegueix minimitzar les accions de plataformes com la PAH, caldrà replantejar-se altres escenaris d'actuació. El fonament de la consciència és la justícia i no al revés; el dret a tenir una vida digna hauria de reposar en la justícia. A l'extravagant generositat dels crèdits a canvi d'una simple firma d'abans, ara s'hi hauria de superposar un mínim sentiment d'humanitat, unes vies d'accés a la justícia a través de la regulació social, i la política, una vegada arribats a l'alarmant situació social actual, s'hauria de convertir en un instrument capaç de vehicular l'expressió de la suficiència de la ciutadania que perd la seva llar.
Demà hi haurà una altra María, un altre Eduardo i un altre petit Fabián que viuran un desnonament nou, que assistiran a un altre enterrament d'una llar, a un abandonament sense la presència de ningú que els recolzi i en el qual s'imposarà una circumspecció, serena, encarregada que el sentit de l'“estat de dret” quedi preservat. El missatge per a la resta, que ho observarà des de l'espiell de la porta de casa o des del cotxe, parat en un semàfor, serà clar: no pagar als bancs no surt impune; i se seguirà intentant que els valors i els ideals del capitalisme siguin alliberats de qualsevol crítica.
No podem permetre que hi hagi més casos com aquest; Hannah Arendt no es va cansar de reiterar-ho: la història no és gairebé mai obra d'una persona sola, no hi ha ningú que sigui el conductor o l'artífex dels canvis històrics, ningú no els dóna forma perquè no és l'individu en singular qui habita a la Terra, ni els éssers humans ni els seus enemics, sinó les persones en la seva multiplicitat desbordant.
Em ve al cap una vegada i una altra la tristesa de l'escena de María, Eduardo i Fabián, sols, abandonant casa seva, però trobarem la manera de contrarestar aquesta estratègia que ha adoptat la justícia: estem a l'aguait, i, més aviat que tard, començarem a entreveure una esperançadora condensació de llum. Tanco els ulls i és com si notés que el sol ens llança un crit per condensar l'energia dispersa: acabarem amb aquests enterraments de la llar.
