Hernández de León: "S'han de retornar les fotos del 23-F"

Manuel Hernández de León (Madrid, 1949) és un cronista excepcional de la història recent d'Espanya. La seva carrera professional ha transcorregut a l'Agència EFE, en què va ingressar el 1977 i en què va ocupar el càrrec de redactor en cap de fotografia. Com a reporter ha fet un seguiment gràfic de la Casa Reial durant més de tres dècades i ha estat docent universitari de periodisme.

Encara que la seva gran projecció inicial es va deure a les seves imatges del cop d'Estat del 23 de febrer del 1981 (23-F), que aquest any li van valer el Premio Nacional de Periodismo, ha obtingut nombrosos guardons, com el World Press Photo el 1984, el Premi Llibertat d'Expressió o el Fotopress --per citar-ne alguns-- i les seves fotografies s'han exposat en múltiples exposicions (va ser un dels 100 millors fotògrafs del món seleccionats en el llibre 'Un día en la vida de España', 1987). L'obra 'Crónica de un tiempo' (2008) recorre la seva trajectòria professional en imatges.

Com que el 23-F és un tema d'interès per als nostres lectors, li hem demanat que expliqui com el va immortalitzar en imatges i ha contestat a la nostra entrevista per 'e-mail'. Li agraïm la seva generositat per atendre la nostra petició. Considerem que el gran interès de les seves declaracions no radica només en el seu testimoni, sinó també en la denúncia sobre les fotos requisades el 23-F que aquí formula.

*****

Vostè va ser el fotògraf del 23-F al Congrés. ¿Com va aconseguir fer les fotos?

Doncs amb molta por, ja que en principi creia que havia entrat al Congrés de diputats un comando d'ETA. No obstant, al sentir “¡Viva España y Viva el Rey!”, tenia una tremenda confusió i immediatament vaig començar a “disparar” la meva càmera de fotos a tot el que veia estrany a l'hemicicle durant la sessió d'investidura del president Leopoldo Calvo Sotelo que tenia lloc. En aquest cas vaig veure que eren guàrdies civils armats i disparant trets a tort i a dret, encapçalats per un tinent coronel pistola en mà i de terribles bigotis.

¿Coneixia Antonio Tejero abans de l'assalt?

Doncs sí…, ja que una setmana abans del cop vaig ser al seu domicili fent-li fotos i una entrevista. Llavors em va negar qualsevol vinculació amb cap “trama” colpista, ja fos 'operació Galàxia' o Col·lectiu Almendros, que firmava articles del desaparegut diari de la ultradreta 'El Alcázar', i del soroll de sabres que hi havia a les casernes. Em va posar en uniforme i amb els seus fills. Per aquest motiu, quant va aparèixer per la tribuna d'oradors del parlament em vaig dir… "¡hòstia, Tejero!". I em va clavar fixament la mirada amb el dit al gallet de l'arma. Del pànic que em va agafar, em vaig tapar la cara amb la càmera i vaig començar a fer-li fotos.

¿Com va viure el cop a l'interior del Congrés?

Doncs insisteixo: amb por i molta tensió, veient els diputats amagar-se darrere dels escons, excepte el president Adolfo Suárez, el vicepresident Manuel Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo, a escassos metres de mi. I veient la xuleria amb què es movien els militars armats. En fi, era una pena tremenda veure el que passava al meu país, en què s'estava lluitant tant per la naixent democràcia i semblava que tot se n'anava en orris una altra vegada, al túnel del temps.

¿Què va passar amb les fotografies dels seus companys que la Guàrdia Civil va requisar?

¡Doncs no se sap ! En honor a la veritat, la resta de companys estaven fent fotos com jo, però quan els guàrdies civils, metralleta en mà, ens van demanar els rodets, ells els van entregar i jo els vaig enganyar donant-los-en un de meu en blanc sense utilitzar i el bo vaig aconseguir treure'l als calçotets. Ho vaig fer després de demanar permís per anar al lavabo acompanyat d'un guàrdia civil per poder amagar-lo. I ara estic investigant on poden ser aquestes fotos dels meus companys, que entenc que es deuen al poble espanyol.

¿Les seves imatges del 23-F van marcar la seva carrera professional?

Notícies relacionades

El llacisme ens perdona

Les obsessions d’Elon Musk

Doncs en part sí en l'aspecte professional, pel reconeixement a nivell mundial del meu treball (premis, conferències, etc.) i el respecte dels companys de professió, que avui dia, després de gairebé 33 anys, em segueixen tenint. I econòmicament… res de res, ja que en aquest país el 'copyright' lamentablement no existeix. L'Agència EFE (per a la qual jo treballava llavors) segueix venent aquest material del '23-F', que és el més important que ha passat --informativament parlant-- en tota la història de l'empresa, com ha estat reconegut per diversos dels seus presidents. La resta del meu treball ha estat dedicat a cobrir la informació gràfica de la Casa Reial durant 33 anys.

Post publicat al blog de Xavier Casals