Els justiciers

És bonic comprovar com aquest Barça impostat manté alguna de les senyes d'identitat que el van fer un equip gran, admirat o com a mínim diferent. Mai va arribar a dalt de tot sense ser el millor, l'equip més bell del món. Mai. Sembla que la Masia i dècades d'herència futbolera al vestidor van inculcar als futbolistes de la casa un escrupolós sentit de la justícia. Per això saben quan mereixen guanyar, i aquell dia agafa Iniesta i amb l'únic xut contundent de la seva carrera destrueix Stamford Bridge. Per les mateixes raons, saben millor que ningú quan mereixen palmar i hi ha dies que gairebé sembla que els hagi de caure literalment la cara de vergonya. Són, ja ho veuen, justiciers fins a les últimes conseqüències.

Això va passar a Anoeta. Seria injust dir que van jugar malament: senzillament, no van aparèixer durant els 90 minuts: l'espurna de talent de Busquets i Messi no convalida com a partit. De nou la crua realitat: a aquest oxidat campió li van els acords de Handel i els sopars de coberteria de plata de la mateixa manera que s'ennuega amb els menús d'entre setmana amb el telediari de fons.

Perdonin la melancolia, però ara que l'obra Guardiola comença a adquirir en els nostres caps la dimensió colossal que va tenir realment, alguns mirem enrere i no trobem a faltar la brillantor, la fam ni el vertigen; sinó senzillament un pla de televisió, un sol, en què aparegués la banqueta o el túnel de vestidors sense tres tios morts de riure. És curiós: quan a la banda manava Guardiola allà no somreia ni crist però tots érem feliços; avui aquest vestuari és una festa i el so de les seves fanfàrries ens porta de funeral. La diferència, ja ho deuen haver endevinat, es diu tensió competitiva.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Existeix una fórmula, una vareta màgica, perquè els nostres jugadors tornin a competir cada minut com si no hi hagués demà. Seria senzill: que TV3 televisés i emetés tots els entrenaments de l'equip. Tots, de dilluns a diumenge. Alehop, tornaria el gran Barça o almenys, un succedani potable. Però no se m'il·lusionin, ja saben que això no passarà: els grans crims no es poden perpetrar sense un convenient mantell de secretisme. Si avui poguéssim posar furtivament una càmera en un entrenament, hi sortiria un 'cowboy' quinqui i suat que, cervesa en mà, ens miraria als ulls i amb veu profunda ens diria que mereixem morir.

Post publicat al blog La caverna blaugrana