En una entrevista publicada a la revista francesa Positif el gener del 1974, el director de cine Billy Wilder li va dir al seu interlocutor, Michel Ciment: «No hi ha res dolent a sentir-se embruixat per la Novena de Beethoven i al mateix temps delectar-se amb La viuda alegre de Lehár». Francisco Sánchez Gómez, àlies Paco de Lucía, probablement estava d'acord amb la poètica vital del creador de, entre tantes altres, Perdición, L'apartament i El crepúsculo de los dioses. En un món en què els dogmàtics són majoria, en què les respostes només poden ser sí o no i els colors a penes blanc i negre, Paco de Lucía va ser des del començament un esperit lliure que va maniobrar sovint al marge de tota ortodòxia estètica. Pels seus orígens familiars, per la seva associació amb Camarón de la Isla, per continuar el camí iniciat per Sabicas (vostès perdonin la simplificació) per alliberar la guitarra flamenca de la submissió al cante i convertir-la en instrument solista per dret propi, per la llibertat sense embuts amb què va incorporar al flamenc instruments com el caixó i el baix elèctric. Per tot això i tantes coses més.
La relació amb el jazz de De Lucía va ser, evidentment, tangencial, però atenció: quan un escriu tangencial pensa així mateix que molts suposats intèrprets de jazz (addictes al swing o al free jazz, sovint menyspreant-se entre ells) estan molt i molt lluny d'una música que ha de ser al mateix temps divertida com una viuda alegre i punyent com una simfonia apoteòsica. Potser en el disc Flamenco Jazz, de Pedro Iturralde -gravat el 1967-, va trobar De Lucía la primera inspiració per anar més enllà (l'hi vaig preguntar un dia, en un sopar posterior a un concert que vam compartir -ja és tenir sort- amb Tomatito i Niño Josele: «Doncs no ho sé», em va contestar amb un somriure gairebé papal); per moure's sempre, a partir de la seva base flamenca, entre dues o fins i tot més aigües, i per desenvolupar la seva personalitat única, capaç de marcar a foc músics de tota mena: la seva incursió clàssica el 1991 amb l'Orquestra de Cadaqués es va traduir en una irrepetible versió del Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo que encara avui, més de 20 anys després d'aquella gravació i d'aquells dos únics concerts a Torrelodones, ressona en l'esperit dels artistes que van tocar amb ell com una immortal lliçó d'art i de vida.
Sí, és clar, Paco de Lucía va tocar amb Al Di Meola, amb John McLaughlin, amb Chick Corea, amb Wynton Marsalis i amb tants altres. Va ser un gegant i podria haver tocat amb qui ell volgués, podria haver navegat en tots els gèneres prenent els rumbs que a ell li vinguessin de gust. Se n'ha anat Paco de Lucía. Descansa en pau Francisco Sánchez Gómez. Escriguin ara vostès en el mur de les seves emocions més íntimes, com quan va morir Charlie Parker, una frase tan senzilla com verdadera: «Paco lives!».
