Al contraatac
Mons paral·lels
La primera vegada que em van explicar a l'escola l'apassionant existència de les línies paral·leles vaig sentir inquietud i estranyesa. Els meus pocs dots genètics per a les matemàtiques m'impedien acceptar que aquelles paral·leles mai es trobarien. Qualsevol concepte inapel·lable -val per al mai o per al sempre- resultava irritant per a la nena que vaig ser. Després una creix i aprèn de la vida que les matemàtiques també s'expliquen en les actituds. Doncs bé, no se m'ha acudit res que expliqui millor el debat parlamentari d'aquesta setmana que els mons paral·lels. Sembla sarcàstic fins i tot el títol de la cosa: en diuen debat malgrat la manifesta incapacitat per intercanviar res. No s'escolten, no es contaminen de les idees de l'altre, no són permeables als mons aliens. Cadascú al seu ramat: rectes paral·leles que mai es trobaran.
He llegit que les respectives aficions van quedar satisfetes amb el joc del seu davanter. El president, amb la valentia que el caracteritza, a penes va parlar de corrupció, gens d'educació ni de sanitat, ni una paraula de l'avortament. Rubalcaba va fer un discurs ideològic, i Rajoy, el d'un gestor que no es fica en política. I tots dos semblaven el protagonista d'El sexto sentido, ignorant que estan morts per més que lluitin desesperadament per la seva supervivència. Si el PP i el PSOE són entre si línies paral·leles, al seu torn junts ho són respecte de la resta. En aquesta ocasió va resultar patètic el seu costum de buscar el guanyador, com si en el futur no haguessin de comptar amb partits emergents que els devoraran per diversos flancs. Tota la Cambra constitueix en si un món paral·lel que no es troba amb el del carrer, fastiguejat d'una casta (no hauria pensat mai que faria servir aquesta paraula) que en general no s'ha guanyat la vida fora de les mamelles de palau, amb els seus iPads i el seu canesú de privilegis.
Objecte de desig electoral
Una simple lectura dels titulars de l'endemà en els mitjans de comunicació constata que també en el periodisme (o en el que s'hagi convertit) hi ha dos mons paral·lels que no només no convergeixen mai sinó que s'escupen i es menyspreen. Les forces no estan equilibrades, per descomptat. Tres directors de diari cessats en a penes uns mesos ja indiquen que de bromes, les justes.
La simfonia de mons paral·lels és inacabable en aquest país. La macroeconomia davant l'economia familiar; els que paguen a Hisenda i els que sistemàticament defrauden; els antiavortistes i els que defensen la llibertat de les dones; els rics i els pobres; espanyolistes i independentistes...
Acabat el no debat sobre l'estat de la nació, s'acosta la primera ocasió en què els ciutadans ens convertim en objecte de desig: les eleccions europees. I encara que una campanya electoral ara mateix actuï com el bromur sobre la malmesa libido col·lectiva, jo m'estic votant a sobre.
