La qualitat de la democràcia
Poca credibilitat
El programa d'Évole sobre el 23-F ens recorda que a Espanya l'Administració és escassament transparent
Van ser molts els qui, en un moment o altre, van estar convençuts que el relat dels esdeveniments del 23-F que els oferia el programa de Jordi Évole diumenge passat era cert o si més no versemblant. Hi ha diverses raons que expliquen aquest impacte d'un muntatge audiovisual que, analitzat fredament, traspuava incongruències per tots els porus. Certament, va ser una nova demostració que la caixa tonta pot fer-nos combregar amb rodes de molí quan la fan anar mans expertes, una circumstància que la converteix en un instrument perillós i explica l'afany dels partits per controlar-la.
Però una raó addicional explica la considerable credulitat que l'audiència va atorgar a la fantasiosa explicació. Neix dels seriosos dubtes que molts ciutadans alberguen sobre la veracitat de la versió oficial sobre el conjunt d'esdeveniments que integren el denominat tejerazo. Dubtes que es reforcen quan es coneix que, 33 anys després, l'Administració ha decidit mantenir sota secret tots els documents que posseeix i que podrien precisar el que va passar realment. Per cert, és bo recordar que solament van ser 16 els anys necessaris perquè tots els documents reservats sobre la mort de la princesa Diana es fessin públics, amb la qual cosa es van apagar els rumors sobre les causes de l'accident. A l'acabar la retransmissió ordida per Évole es van dissipar els dubtes sobre la veracitat del seu contingut, però estic convençut que el seu efecte indirecte va incloure una estimació a l'alça de la distància entre el que oficialment se'ns ha explicat i la història verdadera, és a dir, del gruix de l'escombrada que l'Administració guarda sota les alfombres.
L'opacitat ha estat una norma de conducta molt generalitzada en les nostres instàncies públiques. I ha fet molt de mal a la credibilitat dels nostres polítics i, per tant, a la nostra democràcia. La informació que se subministra a la ciutadania és escassa, i sovint esbiaixada i confusa. Quan es pretén una precisió més definida, la resposta dels responsables sol ser el silenci o la simple negativa, a vegades amb l'excusa de la indisponibilitat de les dades sol·licitades. He comprovat en les meves pròpies carns aquestes dues característiques al pretendre aprofundir sobre alguna qüestió relacionada amb la nostra Administració. Em va ser impossible, per exemple, poder quantificar la distribució territorial de les despeses i inversions del Ministeri de Cultura per veure fins a quin punt les tan discutides balances fiscals autonòmiques reposen sobre unes dades comprovables.
Que consti que ja teníem una legislació que reconeixia el dret dels ciutadans a ser atesos en les seves peticions d'informació i obligava a una transparència apreciable en totes les actuacions administratives. Però no sembla que la norma fos estrictament respectada per aquells a qui obligava. De cara a corregir aquesta disfunció, en comptes d'augmentar l'exigència del compliment de la normativa en vigor es va aprovar a principis de desembre una nova llei denominada «de transparència, accés a la informació i bon govern». En el preàmbul es fa propòsit d'esmena i es promet que a partir de la promulgació es resoldran les insuficiències i incompliments del pretèrit. Encara que alguns partits amb representació parlamentària la van criticar per tímida en la seva pretensió reformadora, esperem que sigui un pas endavant que perfeccioni el funcionament de la nostra democràcia.
¿EVITARÀ aquest nou marc legal escenes tan penoses com les viscudes quan sentim explicacions successives totalment discrepants sobre els desgraciats fets de Melilla que van acabar amb la mort de 15 subsaharians? Ho ignoro. ¿Sabrem, arribat el moment, quant ha costat als contribuents l'ampliació del canal de Panamà feta per una empresa privada que, sembla, per guanyar el concurs va fer una oferta que si no arribava a temerària s'hi acostava molt? Esperem-ho.
Però una condició prèvia perquè la nova legislació tingui els efectes que pretén és que els nostres polítics i els funcionaris que en depenen recuperin credibilitat. Credibilitat que ara tenen a un nivell baix, com demostren moltes enquestes i la veracitat que tants teleespectadors van donar a l'imaginatiu i gairebé surrealista programa d'Évole, que Alfonso Guerra ha descrit com una «pallassada monumental, aixecada de camisa i falta de respecte». Mal aniríem si molts dels nostres dirigents participessin de l'opinió de l'incisiu sevillà. Perquè veurien la palla en els ulls dels altres però no la biga en els propis. Seria indici d'una mala predisposició perquè els propòsits d'esmena del preàmbul de la flamant llei de transparència siguin alguna cosa més que paper mullat. precisament, el que menys convé a la consolidació de la nostra encara feble democràcia. Economista.
