En defensa dels municipis de Catalunya
Una de les errades de la socialdemocràcia que s'aixopluga sota les sigles del PSC ha estat acceptar la dicotomia entre el que és nacional i el que es social, ignorant –i rebutjant, de fet—el patrimoni d'aquells que en la lluita antifranquista van saber sumar les dues qüestions en un únic projecte polític. La socialdemocràcia espanyola durant la transició va emprendre un altre camí conseqüència de les pressions dels poders fàctics que els va portar a defensar el contrari del que havien dit, pensat i escrit en els seus programes polítics --el 27è. Congres del PSOE de l'any 1976, propugnava el lliure exercici del dret a l'autodeterminació dels pobles de l'estat Espanyol--. Amb el pas dels anys, aquest canvi de posicionament ha portat a l'actual paràlisi constitucional en plena crisis econòmica, social i territorial que paradoxalment afavoreix l'impuls ultra dretà dels sectors més conservadors.
No s'entén doncs, que hi hagi a Catalunya qui encara postuli aquesta mateixa dicotomia, i a més ho faci en el terreny municipal, parlant d'un municipalisme identitari versus un municipalisme social, que justificaria teòricament l'existència de la divisió en dues organitzacions del municipalisme català. És aquesta una visió antiga i maniquea, que està allunyada de la realitat. Són els defensors de la recentralització els mateixos que pretenen desmuntar les conquestes socials de la societat del benestar traient dels municipis les competències més directament relacionades amb aquest àmbit. La situació d'indefensió que ha provocat la reforma local protagonitzada pel PP, amb l'acord i assentiment de l'actual directiva de la Federación Española de Municipios y Provincias és el que permet demanar la suspensió de relacions amb un ens que és l'actual refugi dels nous centralitzadors i del conservadorisme social més tronat.
La majoria dels electes locals catalans que militen en partits de llarga tradició democràtica, accepten que el municipalisme té com a base principal el servei a la ciutadania i la defensa de l'autonomia local davant la resta de les administracions territorials. Són els que defensen mesures que permetin la reforma del sistema de finançament local i que disminueixin la desafecció de la ciutadania, proposant canvis en el sistema de representació i en les formes de participació. Però sembla un autèntic contrasentit dir-ho i a l'hora mostrar-se incòmode amb el possible exercici del dret a decidir del nostre poble, que en seria la màxima expressió de la radicalitat democràtica que es pregona. Denunciar aquesta incoherència, no té res a veure amb un suposat tacticisme de curta volada sinó que és l'expressió d'un nou municipalisme català que ha de ser una institució clau del futur nou estat català del benestar, que ha d'evitar la dicotomia entre social i nacional que alguns, allunyats del actual batec de la història, encara formulen.
