Repassant el 'magnicidi'
El mateix dia que es va saber que Josep Anglada quedava defenestrat del capdavant de Plataforma per Catalunya (PxC), encara me'l vaig trobar de bon matí passejant pel carrer Verdaguer amb aquell somriure burleta que li feia pronosticar, dia sí dia també, un ascens del seu partit en cada cita electoral que arribava. Amb poques hores, l'Anglada altiu va quedar sobrepassat per les circumstàncies, decapitat pels seus lictors, per molt que de moment hagi pogut mantenir el càrrec de portaveu del grup municipal a Vic, fins que no se l'expulsi definitivament de la formació.
En el moment que PxC no va poder saltar a l'arena catalana (ni el 2010 que va recollir un 2,4% dels vots, ni el 2012 amb un 1,65%) i va haver de continuar com a partit d'arrel i àmbit d'actuació estrictament municipal, ja es podia preveure que la seva sort no seria la que pronosticava el seu líder abans de cada cita electoral. Haver obtingut escons al Parc de la Ciutadella (per sort, no ha passat) hagués actuat de catalitzador perquè la formació d'inspiració xenòfoba consolidés i professionalitzés el seu engranatge. Una organització que al final ha deixat aflorar un lideratge unipersonal, poc transparent i d'arrel totalitària que ha generat anticossos dins seu. A efectes de domini públic, i sempre posant un “presumptament” davant de les acusacions, en són exemple la denúncia per injúries que va presentar un dels regidors rebels de Vic, Joan Carles Fuentes, o la que també va presentar per amenaces telefòniques la seva companya de grup a l'Ajuntament, Pilar Catalán. De moment, el jutja ja ha absolt Anglada de la denúncia de Fuentes, però queda pendent la de Catalán.
Notícies relacionadesQuè serà PxC sense Josep Anglada? Si finalment es consolida l'expulsió del fundador –situació que no deixa de ser pintoresca– caldrà veure el rumb que agafa el partit davant d'un ecosistema polític català cada dia més atomitzat i on els partits polítics s'estan disputant els votants a sobre l'eix nacional, i no tant a sobre del social. Per una banda, s'apunta a una major espanyolització d'aquesta formació en vistes a la tempesta nacional que s'albira a l'horitzó. Per altra banda, en aquesta posició s'hi han consolidat altres opcions que, o bé ja disposen d'una maquinaria més consolidada (Ciutadans), o bé tenen quadres polítics de molt més renom que poden promocionar-ne l'ascens o generar credibilitat al votant espanyolista (Vox o UPyD). El cert és que, tot i que PxC no ha amagat mai les seves simpaties amb l'unionisme, ha estat el discurs en contra de la immigració el què l'ha posicionat: discurs manipulat i populista, tot sigui dit de pas, que s'assenta sobre la por i el desconeixement al nouvingut. Discurs condemnable per molts de nosaltres.
No cal oblidar, a més a més, que PxC era un partit fet a mida d'un home, un animal polític. I, per tant, cal veure si PxC es pot entendre sense Anglada al capdavant. Sense desmerèixer a ningú, ni algunes de les figures intel·lectualment més brillants del partit –com el mateix August Armengol, cap de l'oposició al Vendrell– tenen el magnetisme polític que ha cultivat Anglada amb la seva política de carrer. Als nous dirigents de PxC se'ls gira molta feina, perquè hauran de reposicionar un partit que ha decapitat el seu principal actiu mediàtic.
