La integració europea i la seguretat

Els efectes devastadors de la guerra han estat molt presents en els darrers temps, i en alguns casos en realitats ben properes a la nostra zona de confort europea. Els casos de Síria, Líbia i Mali són bons exemples d'aquest fet, i encara de més rabiosa actualitat la crisi ucraïnesa. La informació que ens arriba avui és més cruenta que mai. La ciutadania de la Unió Europea viu aquesta situació amb dolor i impotència. Bona part d'aquestes sensacions s'expliquen perquè la UE no està responent com hauria de fer-ho a reptes globals com el de la seguretat internacional.

Com diu Xavier Ferrer en el seu llibre Viure segurs a Europa. Ens cal un exèrcit comú? (Dèria Editors, 2009), l'increment de capacitat de defensa no ha d'estar directament orientat a tenir més capacitat per fer la guerra, sinó a ser més influents i, d'aquesta manera, tenir força per generar escenaris de desarmament, i poder aplicar els valors de la Unió Europea, el multilateralisme, la solució pacífica dels conflictes i la pau.

Segurament, una política de seguretat i defensa comuna, tot i la seva complexitat, podria jugar avui un paper similar al que va jugar l'euro en el seu dia, com a desllorigador en el procés d'integració europea. Per a aquells que desitgen una UE cada vegada més federal i menys intergovernamental, la política exterior és un dels reptes més ambiciosos. Ja es va intentar l'any 1949, després de la segona guerra mundial, quan es va presentar el pla Pleven, que dibuixava les línies estratègiques per intentar crear un exèrcit europeu sota un comandament comú. En aquell moment, els sis països que conformaven la Unió van acabar signant el tractat constitutiu de la Comunitat Europea de Defensa. Es tractava d'un projecte ambiciós que requeria cedir sobirania en un aspecte tan important per als estats com és la seguretat i defensa. Aquest projecte va fracassar, i els europeus mai més hem pogut posar-nos d'acord en aquesta qüestió.

Avui tenim el Tractat de la Unió Europea, vigent i amb una pila d'articles on es fixen les claus per desenvolupar una política de defensa comuna de la Unió. Són el Consell i la Comissió els que tenen el deure d'impulsar-la.

En concret, el títol cinquè del Tractat de la Unió Europea li dedica 25 articles, i cinc d'aquests articles fixen explícitament les directrius per a la política comuna de seguretat i defensa. A més a més, tant el Tractat de la Unió Europea com el Tractat de Funcionament de la Unió Europea estan plens de referències al tema.

De moment, però, aquest impuls normatiu no s'ha fet tangible ni visible entre els ciutadans, que percebem que els estats membres continuen prioritzant les actuacions unilaterals contra el que van signar en el moment d'aprovar el tractat. L'ambigüitat de la postura alemanya en la gestió del conflicte a Ucraïna és un bon exemple d'aquesta realitat. És cert que políticament i jurídicament s'ha avançat força, però molts pensem que necessitem més unitat, menys duplicitats de despesa pública i més ambició federalitzant.

L'estudi premiat en el marc del premi Catalunya Europa Segle 21, atorgat per la Fundació Catalunya Europa, tracta aquesta qüestió. A Europe and the Petersberg Task: Nation State Behavior through the prisma of Strategic Culture l'autor, Florian Lang, mostra empíricament -a partir de l'actuació de França, Alemanya i el Regne Unit en les crisis de Líbia i Mali- com els darrers moviments militars realitzats des dels estats membres de la UE estan molt lluny de complir amb el que preveu el tractat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquest fet s'agreuja per les ingents despeses que la defensa i la seguretat suposen  als estats membres de la UE, en detriment de la inversió en altres polítiques que millorarien, sens dubte, el nivell de benestar de molts ciutadans europeus. Només cal recordar que alguns països europeus es dediquen a vendre armes a tort i a dret, fins i tot a països de la Unió que tenen els comptes en vermell i que estan ofegats pel deute. El cas de Grècia és ben conegut i denunciat a la mateixa seu del Parlament Europeu.

¿Quan canviaran aquestes polítiques i actituds? ¿Perquè no s'aprofitaran les eleccions al Parlament Europeu per debatre aquestes qüestions? Segurament perquè hi ha massa interessos creats i inèrcies molt difícils de revertir. Malauradament, hi ha poc espai polític per a les reformes, tot i que alguns partits ho prometen en els seus programes. Tot i això, no hem de deixar de reivindicar la necessitat de transitar del discurs normatiu a la coherència en l'acció si volem que Europa continuï jugant un paper decisiu com a actor global.