L'atur és bo...

∙∙∙ i, sobretot, molt eficaç. Encara que les autoritats econòmiques nacionals i internacionals no parlen mai clar quan es dirigeixen a nosaltres, ja és hora que traduïm a la realitat els seus missatges esotèrics. Quan la directora de l'FMI o el Guindos de torn diuen que «s'ha d'aprofundir en les reformes», com hem tornat a sentir aquesta setmana, estan reclamant encara més flexibilitat laboral. Quan la senyora Lagarde (amb la bossa d'Hermès a la mà) demana al Govern que se centri en els que no tenen feina més que en els que en tenen, està apel·lant a una dinàmica laboral en què l'acomiadament sigui tan fàcil que les empreses puguin canviar treballadors antics per nous sense cap cost.

¿Quin benefici social es produeix al contractar un parat si abans s'ha acomiadat un treballador consolidat? Aquí hi ha la perversió del que passa al davant dels nostres nassos: el parat acceptarà les condicions que li imposin per tal de tenir feina, i el treballador acomiadat estarà en condicions de rebaixar les seves expectatives al buscar una nova feina. No hem descobert la pólvora, però s'ha de recordar que un exèrcit d'aturats

-molts, desesperats- és la millor medicina per rebaixar els salaris i els drets dels que sí que treballen. Milers de candidats esperant un lloc de treball és la condició necessària per a la contundent devaluació interna que patim. I això és així fins a tal punt que la famosa tarifa plana que va anunciar Rajoy al Congrés, saludada com la proposta més innovadora per crear ocupació, ajudarà que les empreses que ho desitgin acomiadin un o diversos treballadors i un mes després en contractin altres per aquesta tarifa plana. Em diran que Rajoy va insistir que aquesta mesura de suport a les empreses s'aplicarà només si augmenten la plantilla i l'ocupació indefinida. Ah, amics, una cosa és el que es diu al faristol, i una altra, el que publica la lletra menuda del BOE.

Empobriment col·lectiu

En definitiva, «una revolució en el mercat laboral espanyol», sentencien els analistes europeus. Un brutal empobriment col·lectiu, observem nos-

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

altres. Les dades són aclaparadores encara que s'amaguin darrere d'estadístiques i còmputs impossibles de desxifrar. Mentre l'INE ens parla d'un salari mitjà de 22.000 euros anuals, l'Agència Tributària (aquí hi ha la veritat) el rebaixa a 18.000, gairebé un 20% menys. Els contractes a temps parcial, gairebé inexistents abans de la crisi, van augmentar un 22% només al febrer. Han deixat de pagar-se -oficialment- gairebé el 30% de les hores extres, les empreses de l'Ibex-35 segueixen reduint les plantilles (8% l'any passat), els convenis col·lectius ja són una relíquia del passat…

En definitiva: no es creguin les llàgrimes dels nostres governants quan parlen de l'atur. Sobre l'atur ha pivotat el canvi de model i l'han aconseguit gairebé sense incidències. Un parell de gamonals només. Un èxit clamorós.