L'art de llegir la premsa

Als països democràtics no hi ha el que anomenem, per comoditat, un públic, sinó un conjunt de públics. Aquesta veritat és tan elemental que només les tiranies modernes, és a dir, totalitàries, assumeixen que hi ha un únic públic digne d'aquest nom, ja que els altres es consideren delinqüents, ja que no una altra cosa són els dissidents, els que tenen la valentia de no coincidir amb la ideologia oficial.

Sempre em sorprèn sentir de tant en tant que això (referint-se al nostre país) no és una democràcia, sense matisos. Certament, Espanya posseeix una democràcia que s'hauria de millorar, i que és defectuosa, com ho són tantes altres democràcies, molt respectables i fins i tot veïnes nostres. Però és plural, i ho és no només perquè hi ha partits per a gairebé tots els gustos (i algun per a disgustos), sinó perquè hi ha una premsa lliure.

Cosa que afirmo no perquè no hagi tingut mai un problema amb el que he anat dient a la premsa, i molt menys encara amb un diari com aquest, que té la virtut d'una obertura a la majoria de la nostra societat, i a les seves necessitats, molt superior a molts altres comparables a ell. (Un compliment que no penso repetir ni en vull abusar, perquè no són el meu estil les lloances). El cas és que no hi ha res que plagui més al ciutadà rondinaire, espècimen abundant a totes les Espanyes, que afirmar que no som demòcrates, o que el país tampoc ho és. Naturalment, qui així s'expressa assumeix que ell és molt demòcrata.

Dir que no «hi ha premsa lliure» perquè tota està dominada per grups d'interès més o menys sinistres, o per periodistes engalipadors, és transformar el sa escepticisme (redundància: l'escepticisme sempre és sa si la dosi és forta) en immoral cinisme. Reconèixer que cada col·lectivitat -els financers, els sindicats, els gremis professionals, els nacionalistes d'aquest o aquell bàndol- fan tot el que poden per imposar la seva versió de la veritat -que coincideix sospitosament amb els seus interessos- no comporta que no hi hagi llibertat de premsa, encara que potser no tota la que s'hauria de desitjar.

Assolir i mantenir l'ideal que el periodista i els seus lectors no trenquin el pont que els uneix és un objectiu més ardu del que sembla. El periodista sap que la relació amb el públic lector és sempre més fràgil que la que hi ha entre ell i els suposats interessos més o menys ocults als quals els més maliciosos suposen que serveixen. Com diuen pels passadissos del Times londinenc, quan els periodistes comencen a cansar-se d'un tema o notícia, el públic lector sobirà comença a interessar-se seriosament per aquesta mateixa qüestió. En aquest món, molt em temo, pràcticament no hi ha ofici seriós que no tingui les seves dificultats o absències de sintonia amb el seu entorn, el seu públic o clientela.

Més enllà d'aquest assumpte, el que és essencial per a la llibertat de premsa no és ella en si mateixa sinó l'existència d'una col·lectivitat de lectors tan àvida d'assabentar-se del que passa, o el que es pensa, com de jutjar pel seu compte el que llegeix. L'essència de la qüestió està en mans del lector i no tant del periodista. Posseir una ciutadania crítica lectora, ser un poble culte -per usar una vella expressió- és més crucial encara que gaudir d'un bon col·lectiu de periodistes i savis coneixedors de l'interès comú de la gent.

En nombroses escoles de periodisme s'ensenya, amb la premsa diària a la mà, l'exercici de la lectura crítica. Però tinc la impressió que amb l'excepció lògica i natural de les facultats de Ciències de la Informació -nom una mica pompós per a les escoles universitàries de periodisme i comunicació- no es dedica l'atenció deguda a com la mateixa premsa ha de ser sempre una mica incòmoda per a molts dels seus propis lectors.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La comprensible obsessió per assolir sempre cotes de venda superiors a les del teu veí -i en molts casos copar una part cada vegada més gran de la publicitat i els ingressos que l'augment de la difusió suposa- distorsiona les coses i permet una llibertat de premsa massa mediatitzada per forces molt tèbiament amigues de la veritat, quan no hostils a ella. Però això no prova que no existeixi. Està en mans del lector. Un país de lectors més exigents amb la veritat que amb la valoració d'aquesta per uns o altres quan l'hi expliquen és el que necessitem.

En el món de la premsa són tan importants uns lectors capaços de cultivar l'art de llegir-la sempre críticament com uns professionals dedicats dia rere dia a transmetre el que passa, l'opinió i, amb freqüència, fins i tot la pura veritat en lletra impresa.