Violenta Europa
Que aixequi la mà la lectora que no hagi estat objecte d'un acte de violència masclista, la màxima expressió de la desigualtat entre homes i dones. Una forma idònia perquè el dia internacional de la dona no es quedi en una jornada testimonial és la de fer sortir a la llum tota aquesta realitat, encoberta amb la paraula més criminal, normal. És un fet significatiu que la primera enquesta sobre la violència contra les dones als 28 països de la Unió Europea, la més àmplia i més profunda mai feta fins ara, hagi corregut a càrrec de l'Agència per als Drets Fonamentals de la Unió Europea (FRA). Si un terç de les europees pateixen agressions físiques i sexuals no és una dada susceptible de ser arxivada en una carpeta concreta. Perquè les xifres del sondeig fracturen els fonaments en què encara se sosté Europa, els seus valors i el respecte als drets humans. Amb la macroenquesta a la mà, la ciutadania europea es pot preguntar què fer amb aquesta taca en el seu expedient de cultura, d'educació, d'economia, de drets i de cohesió social. O assumir l'existència d'un conflicte intern pel qual s'estableixen, d'entrada i per gènere, més d'un nivell de desenvolupament, oportunitats, atenció i seguretat. Quantes dones, després de conèixer l'informe, han recordat episodis de violència, en qualsevol de les seves múltiples formes. Les que saben identificar-la, és clar. Tocar, dir, forçar, insinuar.
«Hauríem de preocupar-nos perquè en un lloc amb democràcia les dones tenen por de denunciar la violència que s'exerceix contra elles», es va sentir aquesta setmana en la presentació de l'infomre a Brussel·les. ¿Què pensaríem si algú no denunciés el robatori del seu cotxe o de la seva cartera? ¿Sospitaríem d'aquesta persona? Els nivells de confiança femenins en la protecció, l'atenció o el càstig de l'agressor són tan baixos com si es tractés de països sense justícia, policia o societat desenvolupada.
Notícies relacionadesL'existència de categories ciutadanes diferents està tan arrelada que el terme normal es converteix en un monstre que silencia aquestes agressions diàries i a tot arreu denunciades per la UE. ¡Que caigui aquest gegant! No és normal la violència, no ho és tampoc en el si de la família, i aquesta no és una societat normal ja que hi conviuen no tan sols els agressors amb les agredides, sinó les persones que callen encara que tot transcorri davant dels seus ulls. Sota el paraigua de la falta de lleis també s'hi amaga una gran part de la societat, especialment feridora en el cas dels legisladors. Quan aquesta setmana va ser llançat a la cara de la Comissió Europea l'informe de violència, aquesta es va defensar citant unes quantes directives. Tenim legislació europea i en tenim de cada Estat, així que la pregunta és: ¿per què no s'aplica completament?
La violència contra les dones és específica perquè té lloc contra elles pel fet precisament de ser dones. D'aquí ve que en totes les seves formes, i n'hi ha de noves com les desenvolupades en el ciberespai, no es distingeixi ni edat ni condició. L'extensió de les agressions a la UE desmenteixen l'estereotip de vincular l'agressió amb la falta de recursos i crida a corregir aquest efecte rutinari pel qual només se li dóna visibilitat a la violència quan aquesta ja ha causat la mort. Les dades i les explicacions de les 42.000 dones enquestades ens criden que a l'assassinat s'hi arriba a través del plàcid camí de la normalitat amb la qual s'accepta la violència quotidiana a tot arreu. Les lleis no poden lluitar contra la campanya per les suposades denúncies falses malgrat que les xifres són contundents: les denúncies per violència estan molt per sota dels actes de violència generalitzada a tot Europa. Les dades són necessàries. Negant aquesta realitat desatenem les necessitats de milions de dones i els seus fills i reproduïm el seu patiment. ¡Oh, Europa!
