El pes de la història
Espanya segueix sent diferent
L'Estat-nació, que aquí va arribar tard, ha perdut sobirania i la vol recuperar a costa de la població
Probablement, tots coneixem algú que està a l'atur, o estafat per les preferents, o víctima del fracàs escolar, o desafecte als polítics i la Monarquia, o fastiguejat de la corrupció… Amb un 25% d'atur, un nivell educatiu que ens situa -segons l'informe PISA- a la cua dels països analitzats i una inversió en R+D que amb prou feines supera l'1% del PIB, la pregunta resulta òbvia: ¿per què Espanya segueix sent diferent?
1. Potser perquè ha arribat tard al model d'Estat-nació que ara ha entrat en crisi. Per dalt, l'Estat-nació ha perdut gran part de la seva capacitat de presa de decisions per la transferència de competències a la Unió Europea i ha d'endeutar-se en el mercat internacional de capitals. A més, els grans problemes planetaris (medi ambient, creixement sostenible, migracions…) es tracten en fòrums internacionals on no està present (G-7, G-8, G-13, G-20…) i les oenagés adquireixen cada vegada més presència i eficàcia.
Però també està desbordat per baix. Els problemes de la vida quotidiana dels ciutadans -educació, sanitat, transport, equipaments…- són competència de les entitats locals i autonòmiques. I el Govern és incapaç de fer complir els principis que legitimen l'Estat, com és el cas de l'article 35 de la Constitució («Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball») i el 47 («Tots els espanyols tenen dret a disfrutar d'una vivenda digna i adequada»).
El Govern, en aquest context, legisla i actua en el poc espai que li queda: la LOMCE, la llei de l'avortament, la de seguretat ciutadana... I ja que no pot recuperar competències cedides a Europa, intenta minimitzar les cedides a les comunitats autònomes (utilitzant sovint el Tribunal Constitucional). És a dir, intenta recentralitzar per no perdre més poder i dotar-se de sentit.
2. Aquesta tendència a la centralització enfonsa les seves arrels en el procés de creació de l'Estat-nació espanyol durant el segle XIX, dominat pels sectors més conservadors de la burgesia. No es va completar la identificació entre Estat i nació al no aconseguir homogeneïtzar i nacionalitzar la població. No es va consolidar el model jacobí un Estat, una nació, un mercat, i es va agregar i es va centralitzar mitjançant mecanismes repressius. No es van aconseguir crear la majoria d'elements necessaris per a la constitució d'una consciència i una identitat col·lectiva: l'educació es va deixar en mans d'institucions clericals, més interessades a fabricar catòlics que espanyols; del servei militar obligatori se'n deslliuraven les classes acabalades mitjançant les quintes (i per això no podia articular un mecanisme d'exaltació patriòtica); la bandera nacional no es pot considerar tal fins a la Constitució del 1978, però segueix molt connotada pel franquisme i pels que l'enarboren habitualment; l'himne nacional està mancat de lletra (un dels més eficaços mecanismes d'interiorització de la identitat pàtria); no existeix una festa nacional d'exaltació de l'Estat, ni monuments a les glòries i al passat nacional comú.
No existeix, doncs, un capital simbòlic espanyol. Espanya no s'ha vertebrat com a nació. En cas contrari no tindrien sentit la declaració, el 1835, d'Antonio Alcalá Galiano a les Corts («un dels objectius principals que ens hem de proposar nosaltres és fer la Nació Espanyola una nació, que no ho és ni ho ha estat fins ara»), ni l'atribuïda a Cánovas del Castillo durant el debat de l'article 1 de la Constitució del 1876 («Són espanyols... els que no poden ser una altra cosa»), ni la d'Ortega y Gasset que «donat que Espanya no existeix com a nació, el deure dels intel·lectuals és construir Espanya». La insistència a afirmar el contrari (el «s'ha d'espanyolitzar els alumnes catalans» de Wert), escudar-se en l'article 2 de la Constitució o expressar ignorància històrica afirmant que «som la nació més antiga d'Europa» són altres proves més de la inexistència d'Espanya com a nació.
Notícies relacionades3. L'Estat-nació, doncs, ha perdut sobirania i la vol recuperar per a si reduint la sobirania popular. És el cas de la reforma de l'article 135 de la Constitució, que, sense referèndum, va introduir que el pagament del deute públic «gaudirà de prioritat absoluta», renunciant així l'Estat al dret d'immunitat sobirana i a la possibilitat de renegociar el deute, convertint el seu pagament en prioritari enfront de les pensions i el sou dels funcionaris i situant els creditors al davant i per sobre dels ciutadans. O les retallades a l'Estatut aprovat pels ciutadans catalans i la supressió d'articles vigents en altres estatuts.
Espanya va arribar tard a la democratització i a la nacionalització. Potser ara també està arribant tard al procés sobiranista català. Potser perquè no vol deixar de ser diferent. Doctor en Història Contemporània (UOC).
