¿Continuïtat o canvi en l'Església?

El cardenal Rouco Varela i monsenyor Blázquez han liderat l'Església catòlica espanyola durant els últims deu anys, unes vegades per via successòria, com va passar el 2005 i el 2008 i ha tornat a passar ara, i altres governant conjun-

tament, exercint el primer la presidència i el segon la vicepresidència. I ho han fet en aliança, complicitat i sense fissures, sense allunyar-se ni una gota del programa restaurador de Joan Pau II i del pensament dogmàtic de Benet XVI. Durant aquests anys l'Església catòlica espanyola no ha tingut autonomia local, s'ha convertit en sucursal del Vaticà i ha actuat com un clon del cristianisme oficial, alhora que ha funcionat com una perfecta patriarquia.

Sota el lideratge de tots dos, la jerarquia catòlica ha configurat un cristianisme en aliança amb els sectors més conservadors de l'Església -que són el braç llarg d'aquesta mateixa jerarquia i als quals aquesta ha reconegut de fet un especial protagonisme- i amb les ideologies polítiques igualment conservadores, fins a tenir programes intercanviables en la majoria dels temes de l'agenda política i religiosa: educació, moral, model de societat, relacions Església-Estat, etcètera. I ha seguit promovent les massives beatificacions polítiques dels mártires de la cruzada que s'havien anat produint en dècades anteriors, l'última a Tarragona amb el suport del papa Francesc. Aquesta jerarquia, que ha creat una Església bel·ligerant amb la secularització i el laïcisme, va estar en permanent confrontació amb el Govern de Rodríguez Zapatero. No s'ha d'oblidar que va ser amb monsenyor Blázquez al capdavant, entre el 2005 i el 2008, quan la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) va refermar les crítiques a aquell Govern. Va criticar amb especial severitat la llei de la memòria històrica, acusada de selectiva, i es va oposar a l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania i a totes les lleis que es distanciaven del credo i la moral catòliques. Va ser llavors quan l'Executiu socialista va augmentar l'assignació tributària a l'Església catòlica (única religió que la percep) per la via de l'IRPF del 0,52% al 0,70%, percentatge que suposa un significatiu increment econòmic cada any a les arques episcopals.

Amb monsenyor Blázquez com a president de la totpoderosa CEE, la jerarquia catòlica ha de respondre als nous desafiaments de la societat espanyola, caracteritzada per la secularització, la indiferència religiosa, el pluralisme cultural, religiós i ètnic i les dramàtiques conseqüències de la crisi econòmica en els sectors més vulnerables de la societat, entre elles l'increment de la desigualtat. El nou president ha dit que no té programa. Amb la idea d'ajudar-lo a conformar-lo, li suggereixo tres tasques que em semblen prioritàries.

1. Situar-se en el món de la marginació i de l'exclusió, lloc social del cristianisme, per lluitar contra les causes que les provoquen. Els bisbes han de sortir de la bombolla eclesiàstica en què estan tancats, trepitjar el carrer i ser sensibles als problemes reals de la societat espanyola, que poc o res tenen a veure amb les preocupacions i obsessions eclesiàstiques per l'ortodòxia doctrinal i la moral sexual. Per a això han de renunciar als privilegis de què gaudeixen, que els impedeixen exercir la solidaritat amb els sectors més vulnerables de la societat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

2. Fomentar la cultura del diàleg dins i fora de l'Església catòlica. En aquesta nova etapa em sembla fonamental que els bisbes basteixin ponts de diàleg i de comunicació no solament amb les organitzacions religioses, culturals, polítiques i socials que no pensen com ells, sinó també amb les organitzacions, associacions i moviments crítics compromesos en la transformació del model econòmic i polític neoliberal (Un altre món és possible) i en el canvi de l'actual paradigma (Una altra Església és possible), que fins ara han estat expulsats de l'organigrama eclesiàstic, quan no condemnats. Em refereixo a les comunitats de base, moviments apostòlics, associacions de teòlegs i teòlogues, moviments de dones, moviments de solidaritat, revistes de pensament teològic en diàleg amb els nous climes culturals, etcètera.

3. Aquesta cultura del diàleg ha de traduir-se en la creació d'una Església inclusiva de tots els sectors ara exclosos: dones, immigrants, joves, homosexuals i transsexuals, parelles de fet, persones divorciades que han tornat a casar-se, col·lectius cristians crítics, religioses i religiosos de zones populars, etcètera. És la condició necessària perquè pugui parlar-se d'Església universal. Si no és així, l'Església corre el perill de convertir-se en una organització sectària.