Pobres per imperatiu social
Bla, bla i bla. Seguim on érem, o sigui, en mala posició. La resultant zero del debat sobre la pobresa al Parlament de Catalunya és preocupant. El seu enfocament anava en la línia habitual d'amagar els que més que ningú resulten afectats per la pobresa, les dones; els referents de la insuportable pobresa infantil, les mares; i els termes ajustats quan es parla de pobresa. La interpretació parcial de la pobresa invisibilitza el conjunt de fronts en què es desenvolupa i, per tant, condueix a l'adopció de polítiques, en cas que se n'adoptin, inservibles per pal·liar els problemes de les dones. Fins i tot en certs casos els bisturís públics augmenten la cicatriu de la desigualtat.
Les dades són enganyoses. A les dones la crisi ja les va enxampar amb una presència inferior al mercat laboral. I no solament de salaris. Identificar el seu lloc en la cadena, visualitzar la seva presència en les tasques submergides, i computar el pes de les atencions dels adults i els menors que encara avui figuren en el terreny del que es desconeix oficialment mantenen la perspectiva femenina de millora en un pou negre. Les xifres que de la pobresa o de qualsevol indicador se'ns ofereixen no reflecteixen l'abast de l'impacte. Seguint el fil, resulta impossible millorar la salut social i laboral de les dones si no sabem fer el diagnòstic.
Com saber què fer si s'han omès les necessitats pròpies de les dones quan s'han adoptat les mesures anomenades anticrisi, des de la reforma laboral fins a les retallades en assistència, educació i sanitat. I, una vegada posades en funcionament aquestes mesures, ningú vol saber quines conseqüències han tingut en la vida de les fèmines. Sens dubte, han provocat un clar empobriment que va més enllà de la reducció dels seus ingressos. Si a Catalunya resulta que la renda mínima de reinserció té les dones com a destinatàries, ¿porta això honestament a sembrar el dubte sobre elles quan el perfil femení en la història és sens dubte el de l'explotació? Les famílies monoparentals són les més vulnerables perquè afronten amb dificultat i precarietat el món laboral així com el pagament de les despeses mínimes. I aquesta vulnerabilitat s'eleva sobre dos fets inqüestionables, la persona que sustenta la família és una dona i la resta dels seus integrants són menors o persones al seu càrrec.
Notícies relacionadesAquesta és una realitat que amaguen moltes estadístiques oficials. Les que pretenen que dos i dos són quatre sense adonar-se que les xifres es corresponen a persones. Aquestes mateixes estadístiques poden fer-nos creure que les dones pateixen menys l'atur. Però tenir una feina, avui dia, no aparta de la pobresa. Si resulta que aquest col·lectiu, perjudicat per una frustrant desigualtat, mor sota l'arma llancívola del terme «subsidiat», solament s'estarà facilitant un prolongat camí cap a les ajudes perpètues.
El realisme no presideix l'enfocament de la pobresa. Per tant, el seu enquistament i la seva progressió estan garantits. ¿Qui aborda la situació de les mares amb fills menors i la de les més grans de 65 anys, i les de les aturades de llarga durada? Totes elles necessiten una resposta política, i resulta insultant que no ocupin en les prioritats polítiques el lloc que mereixen. Els administradors de la cosa pública i els aspirants a administradors de la cosa públic han de posar ordre en totes les ajudes, mirar bé qui les rep i donar-los-les a elles com a garantia d'un ús correcte. La violència, la precarització laboral, la falta de guarderies públiques. És hora de d'anomenar la pobresa pel seu nom.
