Mig miler d'immigrants, diu la notícia, han aconseguit aquest dimarts entrar a Melilla en un salt en massa a la tanca que separa la ciutat autònoma del Marroc. Nosaltres veiem el salt a la tanca, em dic. ¿Però què han deixat enrere? ¿Qui són? Els recomano un documental i un llibre per saber alguna cosa més de les persones que hi ha darrere d'aquestes imatges.
El film: 'Sombras', d'Oriol Canals. Un magnífic acostament a les vides d'un grapat de persones, totes elles homes negres, immigrants, la majoria indocumentats, que malviuen al poble d'Alcarràs (Lleida) esperant, deambulant sense sentit, buscant, pensant, sense poder deixar de fer-ho, en la gran decepció europea, en la família que van deixar enrere, en els morts que es van quedar en algun lloc del desert o en el fons del mar. Semblava que al saltar la tanca deixessin enrere el viatge de l'esperança per iniciar el de la decepció.
El llibre: 'Kalilu. Cuando llegar al paraíso es un inferno. De Gambia a España: 17345 Km en 18 meses'.
Vaig coincidir amb l'autor convidat per l'SCAI (Servei Ciutadà d’Acollida a I’Immigrant) de Sabadell l'any 2009. Ell havia de parlar del seu llibre i l'experiència vital que en ell relatava, i jo fer-ho després sobre l'afectació psíquica que pot deixar en una persona un procés migratori tan penós. A penes vaig ser capaç d'afegir res al que l'autor havia dit. Em vaig adonar que estava relatant una experiència terriblement traumàtica; d'aquelles que et posen en la tessitura de parlar o viure que tan bé va descriure Jorge Semprún al seu llibre 'La escritura o la vida'.
Kalilu ens va relatar el que ell denomina "holocaust ignorat". El viatge que emprenen molts africans per arribar a Europa. Ens va fer saber que només un 5% dels que s'ho proposen arriben al seu destí. La resta moren de fam, són assassinats o es queden pel camí. Ens va torbar explicant-nos situacions concretes viscudes per ell: a Algèria el van detenir, va passar mesos en presons infrahumanes i quan el van deixar en llibertat va ser per portar-lo al desert i abandonar-lo allà, amb molts altres, sense aigua i sense menjar. És a dir, pretenien matar-los. Ell es va poder salvar gràcies als diners que guardava amb molt zel i que li va servir per pagar a un tuareg que el va ajudar a sortir d'allà. Altres no van tenir tanta sort. Va narrar històries de mares que llançaven a terra, al desert, els seus bebès no gaire abans de caure exhaustes i deixar-se morir, de persones que es veien obligades a beure la seva orina… Com s'anaven trobant amb esquelets i restes de cadàvers al llarg de tot el trajecte, especialment a Algèria i el Sàhara.
L'assalt d'un camió en què viatjaven per part d'uns bandits algerians va ser la pitjor experiència. Els van despullar, els van treure els diners... I una noia que es va empassar els seus diners per no ser robada va ser violada davant de tots, després la van obrir amb un ganivet i li van obrir l'estómac per recuperar els diners.
La presentació de Kalilu Jameh va acabar d'una forma que em va emocionar. No va voler finalitzar amb ressentiment i amargura. Va voler fer-ho recordant les persones que el van ajudar. Em va commoure especialment l'agraïment amb què parlava de la Guàrdia Civil de Lanzarote. Després de 18 mesos de travessia (i no 15 dies com li havien assegurat els mafiosos als quals va pagar el viatge), els agents d'aquest cos van ser els primers que els van tractar com a persones.
Kallilu Jameh va arribar a Lanzarote l'any 2004, després de 18 mesos de travessia i d'intentar-ho en dues ocasions. Ja han transcorregut 10 anys i molt em temo que si s'han produït canvis han estat a pitjor. Diguem que ara la Guàrdia Civil no rep de la mateixa manera.
Kallilu Jameh va decidir fundar una oenagé per ajudar nens desemparats i joves del seu país, i per convèncer-los que és preferible intentar prosperar allà que jugar-se la vida per arribar a una Europa duríssima i hostil. "¡Que el meu patiment serveixi per evitar-ho a ells!", deia en una entrevista.
Un film i un llibre per deixar de parlar d'immigrants i fer-ho de persones.
