11.000 hectòmetres cúbics. Assolellat, bones vistes i molt ben comunicat, a prop de les estacions de Castelló, València i Múrcia. Un milió d'hectàrees per a reg a reformar, ampliable a 1,4 milions; s'entrega amb els plànols i l'acord de la comunitat de veïns. MOLTES POSSIBILITATS. Raó: Ministeri d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient. Absteniu-vos agències i ambientalistes.
---
Possiblement el símil resulta una mica forçat, però el fons és exactament aquest. La mercantilització del riu Ebre, la percepció que no es tracta més que d'una canonada. Un riu que passa a ser justament això: un contenidor ple de televisors, quintars de cafè emmagatzemats sigil·losament en algun lloc de l'hemisferi nord, o una gran massa d'aigua atrapada entre un mur de formigó i un comptador. Una mercaderia més, sense cap mena de matís. Les 30 preses que planteja el nou pla hidrològic de l'Ebre tenen com a objectiu precisament la creació d'un mercat de l'aigua, cosa que organitzacions i moviments socials denunciem aquest dissabte, 22 de març, Dia Mundial de l'Aigua.
La recerca de solucions a la crisi que se'ns ha dibuixat ha situat l'aigua al centre de la diana: aquest pla hidrològic, sustentat per estudis estrictament economicistes encarregats a consultores amb una escassa sensibilitat social i ambiental, es fonamenta entre altres coses en els llocs de treball creats, com si aquests valguessin 10 vegades més que els destruïts; s'empeny els municipis a (mal)vendre les seves empreses municipals d'aigua, aliens a la pressió i la indignació veïnal per l'entrega del patrimoni públic, i s'observa amb absoluta permissivitat com, per exemple, a l'Àrea Metropolitana de Barcelona, sota el monopoli d'Agbar, es donen el 2012 més de 72.000 expedients de tall del subministrament d'aigua, bàsicament a famílies en risc d'exclusió social, mentre que la mateixa empresa presenta uns beneficis, en el mateix període, de 433 milions d'euros. En definitiva, s'està passant una nova barrera, la que marca la diferència entre el bé comú i una mercaderia.
I és que la limitada creativitat de la classe dirigent, sumada a la desmesurada ambició de la classe empresarial dels grans negocis, està plantejant com una de les principals alternatives per sortir del pou la mercantilització dels recursos naturals, i la reconversió d'Espanya cap a un model de manera creixent extraactivista; a més de la ja ressenyada mercantilització de l'aigua, s'afegeixen, per exemple, el petroli de les Canàries, la complicitat amb el 'lobby' del 'fracking', o la sorprenent reobertura de la mina d'Aznalcóllar, a penes 15 anys després del desastre de Doñana.
Notícies relacionadesPer a la majoria de sectors que observen amb preocupació la consolidació d'aquest model, i davant la impermeabilitat que mostren les autoritats a Espanya a les mobilitzacions i les demandes socioambientals, Europa sembla que és l'única taula on agafar-se. Determinades iniciatives socials saben que perden el temps si es dirigeixen a Madrid o Barcelona, i prefereixen apuntar des del principi a Brussel·les. La Directiva Marc de l'Aigua segueix sent un referent a Europa (malgrat les seves llacunes, la seva sola implementació a Espanya sembla un somni inabastable), i ens és casual que la primera Iniciativa Ciutadana Europea (ICE), amb 1,7 milions de firmes, s'hagi centrat a exigir el reconeixement de l'accés a l'aigua com dreta humà.
Però resulta significatiu veure com, davant aquesta ICE, la Comissió Europea dubta. Esculpida per comissaris amb una forta vocació liberal, i assetjada pels persuasius lobbistes que campen per Brussel·les, la Comissió Europea no s'atreveix a anar més enllà que reconèixer el gran esforç fet per la ICE, i delega en els estats membres el seu desenvolupament i regulació. Resposta clarament insuficient, que ens torna a deixar en mans dels nostres polítics domèstics, i que ens obliga a un esforç perquè la taula a què estem agafats no se'ns escorri definitivament entre els braços.
