Un sector social clau
Educació per a la democràcia
És impressionant l'acarnissament amb què el franquisme va reprimir els mestres des dels primers moments
La Universitat de Valladolid ha celebrat un homenatge als docents represaliats durant la guerra civil i el franquisme, a la vegada que presentava un volum sobre La revolució educativa a la Segona República i la repressió franquista, que recollia les aportacions d'unes jornades del 2012.
Resulta impressionant comprovar amb quin acarnissament es va produir des dels primers moments de l'aixecament militar la persecució dels mestres, que havien estat els grans protagonistes del projecte republicà de transformar la societat a través de l'educació. Un projecte que es va concretar a construir escoles i crear places de mestre, complementat amb l'acció de les «missions pedagògiques» que portaven als pobles continguts culturals que no estaven al seu abast, i amb la creació d'un gran nombre de biblioteques públiques instal·lades als locals que proporcionaven els ajuntaments.
La persecució dels mestres va començar amb el seu assassinat en els primers dies i va continuar després amb la seva depuració. Pel que fa als assassinats, sorprèn que fossin tants en terres de Castella i Lleó, on no hi havia cap amenaça revolucionària que ho fes explicable: 26 a la província d'Àvila, 22 a la de Burgos, 16 a la de Salamanca, 16 més a la de Segòvia, 33 a Zamora. A la de Valladolid les xifres que han establert les últimes investigacions ens donen 12 mestres assassinats extrajudicialment, dos afusellats després del consell de guerra i uns 30 empresonats, dels quals un va morir a la presó i d'un altre es dubta si es va suïcidar o va ser assassinat.
Són històries com la d'Antoni Benaiges, un jove mestre català a qui el 1934 es va assignar la plaça de Bañuelos de Bureba, a Burgos. Partidari de l'escola Freinet, va portar a Bañuelos el mètode de les impremtes amb què els nens imprimien les seves redaccions i aprenien a partir d'aquesta experiència. Benaiges tenia el somni de llogar un autobús per portar aquells nens a veure el mar. No el va poder complir mai, perquè va ser assassinat. L'únic crim objectiu del qual se l'acusava sembla haver estat que «no anava a missa».
A aquesta campanya d'assassinats l'havia de seguir la de depuracions, que va sancionar uns 15.000 mestres, un de cada quatre, i que es va emprendre com un tràmit previ a «disminuir considerablement la quantitat de persones de l'ensenyament oficial».
Vivim avui un moment d'auge d'un revisionisme de dretes que sosté que la República i els seus enemics van ser més o menys el mateix. Contra aquests plantejaments, sostinc que no eren el mateix: que hi ha una gran diferència entre una República que va construir escoles, va crear biblioteques i va formar mestres, i el «règim del 18 de juliol», que es va dedicar des del primer moment a tancar escoles, cremar llibres i assassinar mestres.
Aquests no només són problemes del passat. Un informe recent d'Inter Press Service afirma que «la més pertorbadora tendència de la violència pública actual al món és l'augment dels atacs a les escoles». Un panorama dels últims cinc anys parla de milers d'escoles destruïdes, mestres assassinats i centenars de nens morts, mutilats o segrestats. La llista dels països més afectats -l'Afganistan, el Pakistan, Síria, Nigèria…- podria fer-nos creure que tot es redueix a una qüestió de barbàrie de l'extremisme islàmic. Però no convé tranquil·litzar-se massa aviat, perquè a la llista figura també Colòmbia, on en els últims quatre anys, segons se'ns informa, han estat assassinats 140 mestres i 1.086 més han rebut amenaces de mort.
Al marge d'aquesta violència hi ha, a escala mundial, una pugna pel control de l'educació que s'ha centrat en la lluita contra l'escola pública. Podria semblar que es tracta només d'una conseqüència més del retrocés global dels drets i els serveis socials que patim. Però va més enllà. Perquè una de les finalitats essencials d'aquesta pugna és la d'acabar amb la independència del mestre i controlar el contingut del seu ensenyament.
Estem vivint avui en aquest país un doble procés de retallada de recursos a l'ensenyament públic, desviats per una o una altra via cap a iniciatives de control privat, i d'un clar i descarat intent de tornar a establir cànons obligatoris de continguts, com en els primers temps del franquisme.
Cànons obligatoris, i retrògrads, com es pot veure als programes per a la història d'Espanya, un dels inspiradors dels quals reivindica la «monumental Historia de los heterodoxos españoles, de Menéndez Pelayo, la nefasta influència del qual va denunciar fa uns anys un intel·lectual de la talla de José Fernández Montesinos. Tot sigui per evitar que el nen adquireixi a l'escola l'hàbit de discórrer.
