Al contraatac
L'"estranya" malaltia de Suárez
Em va costar moltes converses convèncer Adolfo Suárez Illana que no podia demorar l'explicació pública de la veritat. S'havia de posar nom a l'«estranya» malaltia que patia el seu pare, el president Suárez. Han passat gairebé nou anys i, com que la memòria flaqueja, convé recordar aquí els rumors, xafarderies i llegendes apòcrifes que sovintejaven entre periodistes i polítics sobre l'estat de Suárez i s'ex-
plicaven a mitges i insidiosament en ràdios i diaris. Havia desaparegut dràsticament de la vida pública, i amb la lleugeresa i frivolitat que a vegades caracteritza aquest país s'expandia la idea d'una depressió profunda per la mort de la seva dona i la malaltia de la seva filla. Mentre s'estenia el xafardeig d'una espècie de bogeria sobrevinguda pel patiment, la família callava però acusava el doble dolor de la malaltia del pare i la irrespectuosa rumorologia. La publicació d'una biografia no autoritzada de Suárez en què s'explicava que l'expresident havia baixat del seu cotxe per dirigir el trànsit en un encreuament de carrers de Madrid
-no va passar mai una cosa així- va convèncer finalment Adolfo Suárez júnior que s'havia de fer el pas. Recordo haver comentat amb ell, abans de la seva intervenció televisiva a Las cerezas, la commovedora carta de comiat que Reagan va dirigir als americans quan li van diagnosticar la malaltia d'Alzheimer: «Fent públic aquest patiment ajudem la gent a prendre'n consciència (...). Agraeixo al poble americà que em brindés l'honor de servir-lo com a president». El fill de Suárez em va confessar llavors, i ho va repetir públicament a l'entrevista, que al seu pare probablement li hauria agradat també acomiadar-se dels espanyols, però «no hi va arribar a temps». La seva memòria es va esvair amb una rapidesa cruel.
Les últimes imatges
D'aquell episodi han passat només nou anys, sí, els suficients perquè l'Alzheimer hagi deixat de percebre's com una malaltia maleïda que estigmatitza les seves víctimes. Associacions i particulars vinculats a l'Alzheimer van agrair enormement aquella entrevista de Suárez Illana i en dies posteriors va rebre enormes mostres d'afecte i de complicitat dels que feia anys, com ell, que patien de manera silenciosa. Aquests dies hem vist repetidament les últimes imatges públiques del president Suárez en un míting a Albacete, perdut al faristol, buscant el fil del relat que se li resistia. Aquestes imatges no es van emetre quan es van produir. I no va ser fàcil convèncer el seu fill que havíem d'emetre-les, alhora que ell confessava la frase que més li va costar pronunciar aquella nit de maig del 2005: «El meu pare ja no recorda que va ser president del Govern».
Des d'aquí tot el meu afecte a Adolfo júnior i a tots els que veuen morir dues vegades els seus éssers estimats.
