Més transparència en la salut
Les condicions de treball dels professionals de la salut, metges i infermeres s’han deteriorat molt des del principi de la crisi. No només se’ls ha reduït el salari considerablement sinó que, a més, en alguns casos se’ls envia a plantes que no són la seva especialitat perquè no es poden cobrir les baixes, han d’atendre més pacients per hora, disposen de menys recursos materials per tractar-los, etc. En definitiva, els nostres professionals de la salut treballen sota una pressió molt més gran que no fa uns anys.
Paral·lelament, els ciutadans experimentem com la qualitat del servei públic s’ha malmès i, segurament, una de les proves més evidents és l’allargament de les llistes d’espera, que causa angoixa a pacients i familiars i amenaça el nostre nivell de benestar. Cal recordar que les llistes d’espera dels que han de ser operats a Catalunya d'una afecció no urgent incloïen 181.559 persones el 31 de desembre del 2013, un increment de 28.000 malalts més que el 2010.
En l’àmbit de proves complementàries, 110.000 pacients més esperen accedir a una prova diagnòstica tecnològica, entre les quals destaquen les 23.000 que necessiten una tomografia axial computeritzada (TAC), les 9.200 que esperen una colonoscòpia o les 5.544 que esperen una endoscòpia esofagogàstrica. Un total de 10.200 necessiten un ecocardiograma i 10.509 una ecografia abdominal.
La situació de la nostra sanitat, doncs, és preocupant. I, tanmateix, l’origen d’aquesta dificultat no és pas que s’hagi privatitzat la sanitat sinó que, en primer lloc, hi podem destinar menys recursos. Malgrat que el Parlament de Catalunya ha decidit assignar aquest 2014 el 40% del pressupost de la Generalitat a la sanitat (4 punts més que el 2010), en xifres absolutes aquesta partida ha caigut un 15,6%. La causa principal de la situació difícil que viuen els nostres professionals i els nostres pacients, doncs, és la manca de finançament, directament atribuïble al dèficit fiscal i als impagaments de milers de milions d’euros per part del Govern espanyol. Les xifres són tan escandaloses que és inevitable i imprescindible subratllar l’autèntic origen dels nostres mals.
Així mateix, si cal reduir encara més els salaris, s’hauria de fer en els trams més elevats, en els alts directius. Això podria servir, ni que fos marginalment, per augmentar els recursos destinats a l’atenció als pacients. Com sempre diem des d’Esquerra Republicana, en aquest moment de màxima dificultat, hem de demanar un esforç als que més tenen per ajudar els que més ho necessiten.
En segon terme, hi ha una altra causa que sacseja el sector i la percepció que en tenen els propis professionals i usuaris: la manca de transparència del sistema sanitari, que ha permès que, en massa ocasions, s’hagi pogut afavorir interessos privats en comptes de prioritzar l’interès general. Per evitar-ho, és imprescindible que CatSalut publiqui tots els contractes que té amb els centres sanitaris que proveeixen serveis públics. La millor manera d’acabar amb els dubtes respecte l’assignació de recursos a la sanitat és que tothom pugui fiscalitzar l’activitat i els preus que paguem a un hospital per a tots els serveis que presta. Dit d’una altra manera, els ciutadans hem de saber quin preu paga CatSalut per una operació de ròtula a cada hospital. Al mateix temps, és fonamental analitzar els resultats de les actuacions clíniques per assignar recursos als qui siguin més eficients i dels quals els pacients n’estiguin més satisfets.
També és del tot necessari que els centres sanitaris que tinguin bona part de la seva activitat finançada pel CatSalut creïn un òrgan intern de control econòmic i financer, que depengui directament de la Intervenció General de la Generalitat. És la forma d’assegurar que la contractació es faci amb criteris independents i, per tant, que no s’utilitzin recursos públics amb la finalitat de servir interessos privats.
Finalment, els centres públics han de continuar tenint un pes determinant dins el sistema, per tal que CatSalut disposi d’un coneixement detalladíssim del funcionament del sector i dels costos reals dels serveis, que li permeti negociar uns bons preus amb els centres gestionats per actors privats, així com exercir una tasca de control rigorós. El principal valor del sistema públic de salut és que el coneixement i l’expertesa no és exclusivament en mans privades, sinó que recau i es manté en el públic. Això ha de continuar sent així, perquè és clau per un sistema de salut universal, equitatiu i de qualitat. L’elevat grau d’especialització tècnica que requereix la gestió en salut obliga l’Administració a gestionar directament un gran nombre de centres per poder organitzar eficaçment el conjunt del sistema.
Deixeu-me resumir la meva tesi: la veritable llosa és el finançament i la manca de transparència del nostre sistema sanitari, i no pas una suposada privatització. En aquest sentit, és indubtable que el Govern, per exemple, ha de transmetre més informació del seu pla per crear un ens sanitari únic a les comarques lleidatanes. I Esquerra Republicana només hi podrem donar suport si, després d’estudiar-lo, convenim que servirà per crear economies d’escala i millorar-ne la coordinació per tal d’augmentar la qualitat de la sanitat pública, alhora que se’n manté la titularitat pública. Però no ens equivoquem: el que ens cal és més finançament i molta més transparència.
Alba Vergés, diputada d'Esquerra Republicana al Parlament de Catalunya i portaveu a la comissió de Salut
