Lliçons de la crisi d'Ucraïna
Els esdeveniments d'Ucraïna, amb evident impacte indirecte sobre el contenciós Espanya-Catalunya, sembla que han entrat amb la secessió de Crimea en una segona fase de conflicte geopolític prolongat. Això ens permet fer un breu balanç dels fets.
Un. El que hem presenciat amb epicentre a Kíev és una revolució política en part induïda: els poders mundials decisoris (la «comunitat internacional») teixeixen aliances per enderrocar contrapoders molestos i estimular les forces latents que beneficien les seves estratègies allà on s'obren crisis polítiques. Amb això aprenen a dissenyar noves tècniques de gestió del conflicte, com la consistent a embridar un impuls revolucionari amb una transició política: això és el que va passar en certes revolucions de vellut durant la crisi del 1989 i almenys en part de les revolucions de colors; i això és el que apunta Garton Ash per a la Ucraïna actual: «Ara recorrem a protestes pacífiques de masses seguides d'una transició negociada» (com va passer a Espanya el 1976, per cert).
Dos. Aquesta devia ser la idea que va conduir als acords amb Ianukóvitx previs a la seva sortida del poder, però els fets posteriors -una combinació de revolta popular i cop d'Estat apadrinat per Occident segons alguns testimonis- van desbaratar la teràpia. Fet que, paradoxalment, ha propiciat la reacció de l'estalinista postsoviètic Vladímir Putin i la consegüent annexió de Crimea, cosa que ha portat la confrontació al tauler geopolític mundial.
Tres. El rerefons dels fets ucraïnesos és l'existència allà d'una societat dividida: un Estat nacional mal integrat i compost per almenys dues parts de notable potencial confrontades per alguna diferència sortint, de tipus identitari, com suggereix Manuel Castells.
Resolució de conflictes
Notícies relacionades
Quatre. No està tot dit sobre Ucraïna, una altra paradoxa. La crisi mostra una carència de les societats obertes que crida l'atenció: per més que la seva imatge oficial i el seu discurs preferit sigui el de la democràcia, es mostren persistentment incapaces de dissenyar mecanismes complexos de resolució democràtica dels conflictes. La Unió Europea no ha donat mostres ni tan sols d'intentar resoldre mitjançant pactes amistosos els contenciosos dels estats amb les seves minories, ni a Ucraïna ni a Catalunya. Aquestes societats segueixen per dalt la tradicional realpolitik que beneficia les elits mentre que, per baix, bona part de la ciutadania busca una altra cosa.
¿No deu ser que ens hauríem de plantejar la substitució dels vells estats-nació per una cosa més complexa i civilitzada? Ho han de saber: una part important de la ciutadania europea vol més democràcia, no pas menys. I malgrat l'anacrònica classe política que ha de suportar aquesta ciutadania, la mobilització de la societat civil catalana -fins ara exemplar, encara que d'alt risc- suggereix camins per fer-ho possible. Observatori del Conflicte Social (UB).
