Al contraatac
¿On és l'esquerra?
La portada d'un indissimulat diari governamental afirmava aquesta setmana que el PP guanyaria les eleccions europees fins i tot sense candidat conegut. Els conservadors gaudeixen de tal fidelitat entre els seus votants que gairebé és irrellevant la figura del cap de cartell. La socialdemocràcia, mentrestant, es dessagna, incapaç de donar resposta als desafiaments de l'època. Envejar la disciplina dels votants de l'adversari condueix a la melancolia i, cosa que és pitjor, a l'error. És un símptoma preocupant en tots els partits d'esquerra d'Europa. L'exemple més clar l'ha donat Hollande aquesta setmana: els seus el van castigar votant la dreta i la seva reacció va ser admetre que tenien raó, i per això nomena primer ministre Valls, el més semblant a la dreta que tenia a l'estoc. Europa té un problema de qualitat democràtica, un concepte encunyat els últims anys per raons òbvies. A Espanya aquest dèficit té molt a veure amb la corrupció, la impunitat dels lladres elegants que ens han saquejat i la criminalització de qualsevol mobilització social. Quan a la ciutadania se li diu descaradament que voti, aguanti el resultat i calli quatre anys, amb l'argument que això és el més democràtic, s'està pervertint de manera grollera el sistema.
El capitalista és, amb diferència, el menys dolent dels sistemes coneguts fins ara, sobretot mentre el pacte entre poder i ciutadania va funcionar. Ha estat una màquina eficaç de creixement i prosperitat en què alguns s'han fet rics a canvi de distribuir la riquesa amb certa equitat i donar beneficis socials a totes les capes de la societat. Però el pacte s'ha anat esquerdant, ha triomfat el capitalisme especulatiu, el de casino, i els seus beneficiaris tracten el descontentament dels perjudicats com un desafiament a l'autoritat. Els que protesten o es manifesten al carrer són perillosos antisistema que cal perseguir amb tots els mitjans disponibles. Si la llei s'hi resisteix -com és el cas-, es creen unes regles de joc ad hoc, jutges al marge, per imposar multes estratosfèriques sense passar pel jutjat.
El virtuosisme de l'onada ultraconservadora és convèncer els més pobres que no hi ha cap altre camí, que ja no té sentit la divisió entre esquerra i dreta (Le Pen ho va dir literalment) i, sobretot, que cal defensar-se dels miserables que s'enfilen a tanques amb ganivetes per tal de venir a prendre'ns el pa.
Notícies relacionadesUna por indigna
¿Com actua en aquest escenari la socialdemocràcia? Amagada entre les cortines de palau, espera la tornada al poder amb una por indigna a prendre partit, a incomodar els poderosos, a barrejar-se amb la gent, escoltar-la i posar-se al capdavant de la manifestació. Sí, al capdavant i combatent al mateix temps els vàndals violents de la rereguarda, els grans cooperadors de la por i la resignació general.
