DEFENSORA DE LA IGUALTAT
Només te n'adones quan et trobes en les mateixes circumstàncies, però cada vegada hi ha més dones que o soles o acompanyades d'una altra viatgen pel món. Quan amb una mirada directa es reconeixen pot ser que en aquests segons també comparteixin totes les experiències del viatge que s'han desenvolupat de manera diferent pel fet de ser dones.
«No és l'objectiu el que compta, sinó el camí que t'hi condueix». Una veritat com un temple escrita, en una carta al seu marit, per Alexandra David-Néel, la primera dona a tocar el sostre del món, amb 55 anys, després de recórrer més de 7.000 quilòmetres, durant una dècada llarga. La seva odissea no és res més que la de l'obstinació de ser lliure, en el seu cas en un camí d'espiritualitat. Una filosofia que, segons la literatura de viatges, encara acompanya les dones per a les quals, en la seva majoria, el desplaçament ha d'estar vinculat a algun tipus de contingut.
Per cenyir-se el màxim al que passa al carrer, les dones poden acceptar que la condició sexual, la religió, el color de la pell o la condició econòmica són també factors determinants i excloents en el moment en què s'agafa la bossa de viatge.
Però quan una dona planeja l'exploració d'un territori estrany irromp amb més claredat la divisió dels espais, la llista de coses que es poden o no es poden fer i, per suposat, la manera de vestir. Vagin on vagin les teles que cobreixin molt o poc el cos femení seran jutjades de forma prioritària. Aquestes normes regeixen, per descomptat, només per a la població femenina. Amb elles es marca el viatge que, en molts països, obliga a carregar la maleta amb roba que mai es posarien i que ve determinada precisament pel rigorós i mundial control sobre el cos de les dones. Després resulta que, malgrat complir aquests preceptes decidits per l'elit política o religiosa del país, curiosament sempre masculina, les dones no aconsegueixen deslliurar-se de les mirades assetjants, xiulets, insinuacions i agressions verbals o tocaments. I la por omnipresent és la de la violació. Compartir l'espai hegemònic masculí, el que socialment importa perquè és el que mesura el poder, no resulta senzill. Encara que en una gran paradoxa, moltes dones afronten riscos més grans com més pròxim és aquest espai en què es mouen.
¿Per què les dones despleguen, físicament o virtualment, els mapes de les ciutats o les zones a les quals es disposen a viatjar per confirmar tota una sèrie de dades que passen precisament per la garantia de la seva seguretat i de la seva mobilitat? ¿Quantes d'elles, incloses moltes executives, sopen a l'hotel de la localitat on treballaran l'endemà perquè aventurar-se més enllà pot consumir-los una energia innecessària? ¿Quantes dones restringeixen la seva àrea d'acció per a qualsevol activitat a la ciutat, al camp, al bosc, a les platges, als camins, per horari i per lloc, davant els seus temors? I no només es tracta de ser víctimes d'alguna persona «amb problemes» sinó de la interpretació que la majoria de les societats fan d'una dona sola o, com a màxim, acompanyada d'una altra.
La desigualtat de gènere és la que porta una parella (home i dona) o un home sol a trobar un camí més fàcil en els viatges. I, en una economia de lliure mercat, la restricció de les ofertes per a les dones es converteix en un encariment dels seus desplaçaments pel món. Al final les dones viatgeres, a les quals s'adhereix amb facilitat el terme aventureres, acaben enviant a la carpeta de secundaris tots els riscos eventuals que no tenen per què fer-se realitat. No pretenen emular les gestes de l'aventurera francesa, però acaben fent el que es proposen. Bon viatge.
