PSC, 'ne me quitte pas'
El dia 8 d'abril es debat i vota al Congrés de Diputats la proposta del Parlament de Catalunya per delegar a la Generalitat de Catalunya la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum consultiu perquè els catalans i catalanes es pronunciïn sobre el futur polític col·lectiu de Catalunya.
Una proposta que aposta per un referèndum legal i acordat i que té el suport d'una immensa majoria del Parlament i de la ciutadania de Catalunya.
No parlem de declaracions unilaterals d'independència, ni de vulnerar la Constitució, ni d'enfrontament, ni cap deriva estranya. Es simplement una petició democràtica, en el marc de la legislació vigent i que depèn única i exclusivament de la voluntat política.
Es per això que membres del Col·lectiu Avancem! assistiran al debat parlamentari. Per expressar el suport de milers de socialistes catalans a aquesta iniciativa que és l'expressió d'un sentiment majoritari del poble de Catalunya i en particular de l'esquerra. La defensa del dret de decidir ocupa avui la centralitat del catalanisme polític. I és aquí on sempre ha estat el PSC, un espai que mai ha d'abandonar i que a ben segur no ho farem la majoria de socialistes catalans. Ser allà on ha estat sempre el PSC. Aquesta és la vocació de la nostra presència a Madrid el dia 8 d'abril.
Coneixem malauradament quina serà posició del President el Govern i del Partit que li dóna suport. Fer veure que plou, negar l'evidència i ignorar la realitat. Fer proclames apocalíptiques sobre els mals que aquest procés provocarà i alertar amb tot tipus de represàlies. Han de saber que aquí i arreu, i avui, ahir i sempre, la il·lusió d'un poble no s'atura amb amenaces ni coaccions. Quan la Llei està al servei del immobilisme, esdevé dogma. I ja Andreu Nin ens va ensenyar que a la gent d'esquerres, cap dogma ens atura.
El que realment te més interès, és si el principal Partit de l'oposició i de l'esquerra espanyola afrontarà la realitat i oferirà una mirada diferent. Si obre perspectives d'entesa real, i si en la hipòtesi d'un eventual canvi de majories a Espanya, es poden preveure espais per l'acord, per un nou començament.
Des d'aquesta perspectiva l'oferta d'una reforma federal de la Constitució és una opció legítima. Val a dir que per una part important de ciutadans arriba tard, però pot ser escoltada amb atenció per sectors que valoren avui donar suport a l'opció de la independència davant la manca d'alternatives reals.
Dit això, la proposta federal no pot ser només un brindis al sol, com ho ha estat fins ara. Cal que es concreti i es dibuixi de forma bilateral amb Catalunya. I requereix d'un element inexcusable, l'acceptació per part del socialisme espanyol del dret a decidir del poble de Catalunya. Sense aquesta condició necessària, cap proposta que es formuli podrà tenir la credibilitat que el moment requereix.
Es pot parlar dels temps, de la pregunta, de formes, però no del dret del poble de Catalunya a decidir el seu futur col·lectiu.
No se m'escapa que no és fàcil fer aquest plantejament. L'actitud irresponsable i ferotgement espanyolista de la dreta política, social, cultural i religiosa, genera un vertigen comprensible. Però només des d'aquesta valentia política es pot trobar una solució en els termes que a la majoria dels catalans i espanyols els convindria.
Si el socialisme espanyol no assumeix aquesta responsabilitat i es desacomplexa, si no lidera un discurs d'una Espanya diferent i abandona el seguidisme matisat, sinó s‘atreveix a enfrontar-se ideològicament al nacionalisme espanyol i contraposa un altre model, la relació entre Catalunya i Espanya, com l'hem entès aquest darrers anys, s'aboca a un punt i final. Però és més, si no ho fa, difícilment tornarà a connectar amb les noves generacions d'una esquerra espanyola que aquest discurs antic i barroer del nacionalisme espanyol de la dreta li resulta fora d'època.
Notícies relacionadesHi ha en joc pel socialisme espanyol alguna cosa més en aquest debat. I pel socialisme català. No només si pot i vol ser útil per canalitzar un inequívoc desig de canvi real de les relacions Catalunya i Espanya. Alhora ha de demostrar si té un projecte per uns nous temps que ja són aquí, on una majoria de la societat, a Catalunya i a Espanya, volen superar un immobilisme i un ‘statu quo' que ha governat des de ja fa massa temps. De la capacitat de liderar aquest nou començament en l'àmbit territorial, però també en l'econòmic, democràtic i social, depèn el futur tant del PSC com del PSOE. I no queda temps. Ni per a moviments erràtics a la cerca de la foto exprés i fàcil, ni per acords antinatura que l'única cosa que aconsegueixen és atribolar ideològicament encara més als nostres electors.
El dia 8 d'abril hi ha d'haver un missatge clar des del socialisme espanyol. Nítid i esperançador. Una negativa al dret a decidir com les que hem sentit fins al dia d'avui, obrirà la porta definitivament a un procés no desitjat però irreversible a curt termini. I situarà al PSC en la necessitat de fer un tomb definitiu en les relacions amb el PSOE. Si no és així, molta gent pot començar a tenir la sensació que el socialisme català abandona en bona mesura el seu gran repte fundacional: un projecte per Catalunya. Que abandonem als seus ciutadans i ciutadanes, que poden tristament començar a relacionar-nos mentalment amb una gran cançó francesa: 'Ne me quitte pas'. Una cançó que com deia Jacques Brel, el seu autor nascut un 8 d'abril, no és una cançó d'amor, sinó una cançó sobre la covardia dels homes.
