Sefarad, Sefarad

Un reial decret donat des de la granadina Alhambra el 1492 -any en què les naus castellanes arribaven a les Índies occidentals, que més tard s'anomenarien Amèrica, i durant el qual queia l'últim reducte musulmà d'Espanya- manava expulsar de la nostra terra tots els jueus que no es convertissin al cristianisme. Des de la perspectiva d'aquest segle XXI, en què la noció d'uns drets humans elementals exigeix uns mínims de respecte i reconeixement explícits a qualsevol comunitat religiosa, ètnica o cultural, la decisió reial va ser una violació brutal d'aquests drets. Vista des d'una entesa rigorosa del món d'aquells temps, en què Europa es preparava per a un dels pitjors episodis de la seva història, el de les ferotges guerres de religió que l'omplirien de sang els dos segles següents, la nefasta expulsió agafa uns altres aires. Impossible de ser moralment perdonada, no és possible assumir que la mentalitat ibèrica d'aquell temps -Portugal decretaria la seva expulsió poc més tard- fos molt diferent de la medieval a tot Europa.

ANGLATERRA havia expulsat els seus hebreus el 1290. Va fer falta esperar tres segles i mig perquè el republicà Oliver Cromwell els readmetés el 1657. (En canvi, va inspirar un verdader genocidi de catòlics irlandesos). L'expulsió anglesa, com la hispana, és igualment imperdonable si es mira des d'avui. I no obstant, és com si l'oprobi internacional, avui, encara que més suavitzat, caigués sobre nos­altres i fes una estranya excepció amb els britànics.

Em pregunto com expliquen els guies turístics als hebreus que visiten el call de Girona o les restes del call barceloní, les raons perquè fossin desterrats els seus coreligionaris de la vella Sefarad. Aquella Espanya que compta entre els seus grans poetes castellans medievals Ydehuda Halevi, Ibn Gabirol i el rabí Sem Tob.

No sempre és possible jutjar els mals morals del passat amb els arguments ètics que finalment hem aconseguit a penes assolir en els nostres dies. Només hi ha una manera d'esmenar-los: actuar per reparar, en l'exigua mesura del que és factible, el mal causat. La resta és xerrameca. Ara hi ha indicis que el Govern està preparant legislació per concedir la nacionalitat als actuals i dispersos jueus sefardites que la sol·licitin. Aquesta bona nova ve a reforçar un camí emprès per governs anteriors, ja que avui els jueus sefardites habitants a Espanya poden sol·licitar la nacionalització als dos anys de residència, i no als 10, com s'exigeix d'altres estrangers. La proposta ara en estudi és que l'aconsegueixin, encara que no resideixin al Regne d'Espanya, si la sol·liciten. Hauran de demostrar que són sefardites, cosa fàcil per a la majoria dels més de dos milions que avui es declaren fills de Sefarad. I per als moltíssims d'ells que parlen el bonic castellà dels seus ancestres, el judeocastellà.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si hi ha una cosa segura és que no es produirà una allau de compatriotes hebreus, ja que la immensa majoria viuen en diversos països, des de l'Índia fins a les Amèriques. Moltes personalitats eminents en tots els camps de la ciència i les arts pertanyen a la diàspora hebrea hispana generada pel decret de l'Alhambra. (Alguns emulen la saviesa de l'hebreu cordovès Maimònides o la de l'holandès Baruch de Spinoza, però com si fos per provar que hi ha de tot a tot arreu, recordem que entre ells hi ha un cap de Govern autoritari, com és el cas del president Nicolás Maduro, a Veneçuela). No es tracta, doncs, de suposades allaus. Ja en tenim prou amb el que passa a Ceuta i Melilla, on els assalts a la reixa dels desesperats succeeixen sota la mirada cínica del Govern marroquí. Es tracta d'acollir gent amb uns avantpassats que mai haurien d'haver estat arrencats de la seva Sefarad nativa ni obligats per la força a convertir-se al cristianisme. ¿Eren cristians els que van forçar uns altres, amb indicible crueltat, a deixar de ser ells mateixos?

ESPEREM QUE l'extensió de la nacionalitat espanyola als sefardites que la desitgin n'animi molts a retornar a la que hauria d'haver estat la seva pàtria. En aquest cas els avantatges pràctics per a nosaltres, com a societat, serien palpables, ja que tot increment en la diversitat cultural, econòmica i social d'un país com aquest serà beneficiosa. (I no diguem per a la ciència: hi ha gairebé una dotzena de premis Nobel sefardites: s'ha d'esperar raonablement que com més gran sigui el volum de la comunitat hebrea a Espanya, més gran serà el nivell científic entre nosaltres). Els que lloen avui la bondat de la diversitat, l'enriquiment que suposa per a la bona convivència, tindran ocasió de comprovar la realitat de la seva teoria. Els que vingueu, sigueu benvinguts a casa vostra. Sefarad és vostra.