La mòmia

El Museu Darder, de Banyoles, va ser alhora, en els seus dies de glòria kitsch, un temple de les barbaritats naturals i un espai d'arrels màgiques per als nens que s'hi acostaven. Quan hi entraves, aquell aire resclosit i gòtic era l'antesala del xai de dos caps, dels homuncles guardats en formol, dels lleons dissecats i polsosos, del negre que havia passat pel taxidermista i, per descomptat, de les mòmies egípcies i peruanes, estirades o arronsades. Era un museu que ara en diríem dels horrors, governat per unes vigilants ancianes que ajudaven a crear l'atmosfera singular d'un espai que generava tot de malsons. Però també imaginatives excursions a un univers que el nen contemplava astorat, com si fos el país fantàstic de C. S. Lewis. Amb els anys, el Darder s'ha modernitzat i ara és, en part, un museu que explica com eren els museus quan esdevenien l'única porta d'accés als coneixements exòtics.

S'ha racionalitzat i, doncs, també ha perdut aquell encant terrible, aquella paorosa admiració infantil. L'últim cop de destral als records que en teníem ha arribat fa poc. La mòmia egípcia no és d'Egipte ni té 3.000 anys sinó 200, i no és una mòmia sinó el cos d'un pobre home que va acabar cosit amb filferros i que mai de la vida no hauria imaginat descansar, amb un ganxo al cervell, en aquesta colossal ficció. Vam créixer entre aquests monstres, enmig de la mistificació que ens acompanyava i ens engolia.