La porta continua tancada

La invitació al diàleg i al pacte que va formular fa dues setmanes el Tribunal Constitucional coincidint en el temps amb l'homenatge nacional a Adolfo Suárez, autènticament sincer en paraules de Jordi Pujol, havia fet pensar que, encara que no es podia esperar que el Congrés acabés prenent en consideració la proposició de llei remesa pel Parlament, sí que era possible que s'entreobrís una porta que permetés ulteriorment buscar una via dialogada a l'encaix de Catalunya a l'Estat.

Un cop celebrat el debat, sembla que no és així. El president del Govern no es va limitar a exterioritzar els arguments pels quals, en la seva opinió, no era possible prendre en consideració la proposició del Parlament, sinó que a més a més va fer una anàlisi política de l'estat de la constitució territorial del país, en la qual no va advertir que calgués emprendre cap mena de reforma. Les coses estan bé com estan i les queixes no tenen cap mena de fonamentació objectiva i raonable.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per Mariano Rajoy, no hi ha ni un sol argument del nacionalisme català que hagi de ser atès. Els termes en què es va expressar sobre el discurs polític del nacionalisme català no haurien pogut ser més rotundament excloents. No és que no es fes cap concessió, que encara es pot entendre, sinó que no hi va haver ni tan sols la més mínima comprensió. En el mateix to es va expressar el portaveu del PP en la seva intervenció de tancament. La referència a la reforma constitucional que va fer el president del Govern en la part final de la seva intervenció va sonar a buida, com va sonar a buida l'apel·lació final al diàleg del portaveu popular. El contrast entre el discurs de Mariano Rajoy i el d'Alfredo Pérez Rubalcaba no hauria pogut ser més notori.

«Sense novetat al front», van ser els termes en què va resumir el debat la portaveu de Nafarroa Bai. Em temo que l'encertarà.