Anàlisi
Va arribar la data perquè al Congrés dels Diputats es donés l'estocada a la proposició de llei orgànica de delegació a la Generalitat de la competència per celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. No van faltar indicis ni abans ni durant el debat parlamentari d'aquest 8 d'abril que aquesta era la intenció del Partit Popular, secundat pel Grup Parlamentari Socialista. Apel·len al diàleg però, si no es generen condicions perquè sigui efectiu, l'apel·lació no és creïble. En aquest cas, a més, al diàleg se li han posat dos obstacles. Un és el principi dogmàtic -així ho és, per més que estigui en una Constitució ratificada democràticament- que la sobirania espanyola és una i indivisible, com si fos atribut diví, encara que la realitat desmenteixi la suposada sobirania d'aquest déu de la nació enaltida. L'altre és la decisió política -d'això s'ha tractat, per més que es revesteixi de la impossibilitat jurídica del contrari- de no consentir una consulta legal a Catalunya sobre la seva relació amb Espanya adduint que el referèndum ha de ser perquè es pronunciï el poble espanyol en conjunt.
Regal a l'independentisme
Al Congrés hem vist un exercici de sobiranisme espanyolista, trufat de dogmatisme i decisionisme, al qual no el pot acompanyar una raó crítica democràtica ni una raó jurídica que vingués a emparar-lo amb totes les de la llei. La consulta que sol·licita el Parlament de Catalunya es pot fer com a consulta legal, que no té per què identificar-se amb convocatòria per al dret a la secessió. Amb aquesta identificació es regala un triomf al sobiranisme independentista català, del qual també podríem dir alguna cosa sobre la seva deficient laïcitat.
