Un canvi de governança turística

El juliol del 2003, el setmanari Editur publicava un editorial titulat ¿Interessos immobiliaris o turístics? La revista, en aquell moment molt influent en l'àmbit empresarial turístic, alertava sobre l'existència d'una bombolla immobiliària a Europa que tindria un dels seus epicentres a Espanya, on l'envergadura del debat en relació amb la sobrevaloració dels preus de la vivenda estava adquirint unes dimensions de les quals no s'escapava l'activitat turística. La publicació es feia ressò de diverses veus que denunciaven la confusió que s'estava generant al presentar operacions d'interès estrictament immobiliari com a hipotètics projectes turístics i que en realitat (per l'impacte destructiu del paisatge que comportaven) anaven clarament contra els interessos d'un sector que ha de tenir en la preservació de la naturalesa un dels seus valors fonamentals i clau per al seu futur.

El setmanari descrivia els signes alarmants que identificaven el turisme residencial com una de les vies que havien de facilitar la superació dels problemes estructurals del turisme de sol i platja. Les impulsores d'aquest model (traduït en un increment molt significatiu en la inversió immobiliària) eren les grans constructores, els responsables de les quals difonien missatges per mitjà de generosos canals de comunicació que il·lustraven la magnitud i bonança del fenomen.

Aquest ressorgiment agressiu de la inversió immobiliària a la costa, amb el suport financer de la banca, es produïa en un moment en què, en general, l'ocupació extensiva del sòl d'interès ambiental o paisatgístic vorejava els límits del que era raonable, si és que no els sobrepassava. Molts dels disbarats urbanístics que perduren als nuclis turístics de la costa s'atribueixen al passat, a l'època en què encara quedava llunyana la cultura de la sostenibilitat i en què la falta de democràcia donava via lliure a comportaments en els quals podien primar els interessos particulars sobre els generals. Però altres dels despropòsits que inunden el litoral s'han executat en plena democràcia, teòricament sota l'empara de severes lleis que haurien de protegir la riquesa natural i el paisatge pensant en els futurs pobladors i visitants de la ­zona.

Els interessos immobiliaris i els turístics són sovint coincidents, encara que poden ser també contraposats. Des d'Editur s'exemplificava l'eix de la divergència: mentre la planificació sostenible d'un determinat territori d'alt interès (pel seu paisatge, per les seves activitats de muntanya com l'esquí, per les seves platges…) aconsellaria el desenvolupament d'una planta hotelera limitada i controlada, l'aposta dominant ha estat per una urbanització que ha inundat de residències zones que queden deshabitades una gran part de l'any i que en l'actualitat nodreixen l'oferta turística de places d'allotjament il·legals que, sense control administratiu, dificulten el disseny de polítiques turístiques eficients. Un hotel en una zona d'alt interès paisatgístic amb capacitat per a 20 famílies és formalment menys agressiu amb el medi ambient -per tant, més sostenible- que una urbanització per al mateix nombre de famílies. I és més democràtic, perquè el gaudi de l'allotjament està més obert a la societat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Més de deu anys després d'aquell editorial es generen, entre altres, dues reflexions. La primera, en forma d'interrogant: ¿com és possible que encara avui algú pugui defensar que, amb aquells antecedents, la crisi de la construcció immobiliària i financera no era previsible? La segona, en forma de lliçó aplicable a altres sectors però especialment rellevant en el turístic: les decisions estratègiques han de comptar amb la participació, i si és possible el consens, dels agents socials locals més diversos, inclosos els no relacionats directament amb el turisme. Aquesta via inclou la gestió dels organismes de promoció turística amb participació pública, que haurien de comptar en els seus òrgans de govern, a més dels lògics i legítims interessos empresarials, amb representants de les diferents visions d'un determinat territori. Així, en les campanyes de promoció seria més fàcil acostar-se a l'ideal d'aconseguir que en una imatge de marca turística s'identifiquin de la mateixa manera turistes i residents locals.

En aquesta via, Catalunya, amb els seus diferents nivells administratius turístics, reuneix les condicions per ser una avançada. I els casos de Barcelona i Tarragona (amb Barcelona World) són una oportunitat per canalitzar les reflexions participatives en processos de decisió transparents que garanteixin el desenvolupament de projectes sostenibles (econòmicament, socialment i mediambientalment), i per tant que realment aportin valor afegit al territori a llarg termini. Així de fàcil. Així de difícil.