Això, això, això és tot, amics
A la vinyeta es veu això: una mare en plena bugada amb una rentadora de fa unes quantes dècades. I la seva filla petita, al costat, preguntant-li: «Mama, ¿què t'agradaria ser si visquessis?» Sí, és Mafalda, del gran Quino, uns dibuixos amb una forta capacitat crítica. El contingut, doncs, importa. Per això crida poderosament l'atenció la despreocupació amb què pares i mares accepten que la seva descendència vegi dibuixos animats sense establir cap mena de criteri.
Una de les primeres preguntes pot ser: ¿on són les dones i les nenes en aquesta mena de dibuixos? Oblidar que la part lúdica, d'entreteniment, de joc durant la infància és bàsica per a la socialització i la idea del món té conseqüències. Especialment perquè aquests productes no són neutrals, sinó que reprodueixen els estereotips sexistes a un nivell que no pot ser casual. Els elements masculins estan sobrerepresentats fins i tot a força de manipular la interpretació de la vida animal. Els exemples sobre els films de formigues en què l'heroi és masculí quan en aquesta comunitat la representació masculina és minoritària. O quan es busquen animals grans i forts per representar els homes, i altres de petits o insectes per representar les fèmines, tot això en cas que tots dos siguin protagonistes.
Notícies relacionades¿Quin pot ser l'efecte en una nena al no veure's reflectida en les pantalles en la mateixa mesura i condició que el seu germà? El davantal, la bellesa, la necessitat d'assistència contínua, la falta de professionals, fer el dinar, cuidar els fills, el veto a l'espai públic. La falta d'elements propositius i la inclusió de les nenes en el camí exclusiu de l'emotivitat, dels sentiments, es viu en els primers anys com a marc de referència abans de despertar a la realitat dels sexes. No solament el sexe masculí domina, també és la representació del sexe per defecte quan els dibuixos juguen a la ficció de les imatges asexuades.
¿Per a què serveixen els dibuixos i la literatura infantil? Per donar respostes a la preguntes infantils dels futurs adults. En aquesta línia, doncs, les nenes tenen molt menys on escollir i la seva elecció (com ser princesa i no morir en l'intent, com deixar de ser una egòlatra i hedonista, com escombrar i planxar millor) està molt mediatitzada. Si als pares i les mares que tenen nens els pot preocupar la dificultat de deixar els seus fills amb uns dibuixos que els expliquin la realitat, què deuen pensar quan hi ha descendència femenina sobre l'absència d'una consciència de la desigualtat existent o de la mostra dels models diversos possibles? La figura del pare segueix sent sagrada i central. I el recurs als contes tradicionals, versionats o no, enfonsen les expectatives de les persones que busquen productes alternatius. Els camins per trobar-los tampoc estan exempts de polèmica. Al Pakistan, per exemple, triomfa Burka Avenger, una superheroïna en la línia de Malala Yousafzai, en defensa de l'educació, però el fet que porti vel la converteix en un personatge infantil polèmic. En un article sobre aquesta sí molt polèmica interpretació dels contes populars de Bruno Bettelheim, se cita Carl G. Jung: «Utilitzem constantment termes simbòlics per representar conceptes que no podem definir o comprendre del tot. (...) Però aquesta utilització conscient dels símbols és solament un aspecte d'un fet psicològic de gran importància: l'home també produeix símbols inconscients i espontàniament en forma de somnis». Ens ho han dit diverses vegades: la poma no és de fiar.
