La llengua dels meus amics, de la meva gent

Sóc de Sant Vicenç dels Horts, al bell mig del Baix Llobregat, un poble de gent treballadora, hereva de les lluites pels drets polítics i socials, de la voluntat de viure i conviure en una societat més justa, pròspera i digna. Sant Vicenç dels Horts és un de tants municipis de la regió metropolitana que ha viscut un procés de transformació espectacular, amb successives onades migratòries. Entre el 1950 i el 1981 el cens va augmentar més d'un 600 per cent, de 3.295 a 20.182 habitants. El 1981 tot just el 50 per cent de la població deia entendre el català; avui el 94 per cent contesta afirmativament.

Majoritàriament els veïns tenen el castellà com a llengua familiar. I així és també entre bona part dels meus amics i companys de Sant Vicenç. El castellà és la seva primera llengua, cosa que no representa cap obstacle per relacionar-nos sense cap problema en català ni tampoc entra en contradicció amb el fet que l'alcalde sigui alhora el president d'Esquerra Republicana. El castellà és la llengua de molts dels meus amics, de persones amb qui comparteixo tota mena de complicitats, alegries, somriures i també neguits i moments durs. És, doncs, la llengua habitual de la majoria dels meus veïns, de molts dels meus amics, de la gent que m'estimo, nascuts aquí o allí. ¡Aquesta és la meva gent!

I és amb ells i per a ells, per a tots, que volem construir un nou país, més lliure, més just, més democràtic. En aquest nou país anem a guanyar drets, no pas a perdre'n. I aquest és un dels motius que exigeixen que el castellà tingui caràcter oficial a Catalunya, així com l'aranès, perquè Catalunya és un territori amb una història i una cultura que ha begut de moltes fonts al llarg dels segles. Però, sobretot, Catalunya és la seva gent.

Avui, a Catalunya, no hi ha cap problema lingüístic tot i els enormes esforços d'alguns mitjans de comunicació, del Govern del PP i de part de l'aparell judicial entestats a dividir els catalans per raó de llengua. Afortunadament segueixen fracassant tot i la seva obstinació. Fracassen i fracassaran quan persegueixen dinamitar la cohesió social. Som un sol poble, emprenedor i pacífic, conscient i orgullós de la seva diversitat d'orígens, llengues i tradicions. Un poble que mira cap on anem i no pas d'on venim, i que per això està determinat a decidir el futur democràticament, votant. I aquesta voluntat, a l'Europa occidental, en democràcia, és imparable.

El nou estat català ha de tenir forçosament present i, per tant, reconèixer, la realitat lingüística de Catalunya. El que sí que ha de canviar, imperiosament, és disposar d'un estat que ajudi a resoldre problemes i no pas a crear-los; un estat que vetlli per l'escola catalana, que la respecti, que l'acompanyi i la defensi. Un estat on els tribunals respectin les lleis i el sistema educatiu,  sense intentar -com passa ara- imposar el funcionament a les escoles, torpedinant un model educatiu que ha valgut el reconeixement de la Unió Europea i que garanteix, com a mínim, el coneixement de català i castellà. És de sentit comú.

En qüestió de llengua, el català ha de seguir sent la vehicular, la comuna, la preferent en l'administració i ha de tenir l'estatus oficial que ara no té. Perquè serà llengua oficial de l'Estat, no pas com ara. Ben al contrari, el que ara tenim és un Estat que veta sistemàticament el reconeixement oficial del català a l'escena internacional. I al costat del català, com més llengües sapiguem, millor. Començant pel castellà, perquè és just i imprescindible, tal com garanteix l'Escola Catalana. En tot cas, en allò que ens haurem d'esforçar és a millorar el coneixement d'una tercera llengua. I aquesta és una tasca que correspon a la comunitat educativa i a les institucions.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

AQUESTA DARRERA hauria de ser la principal preocupació del nou país. En cap cas, prendre com a model un estat com el que avui patim, que crea problemes en lloc de resoldre'ls, capficat en dèries essencialistes i identitàries, amb una Delegació del Govern -com a símptoma de l'abast d'aquesta nefasta actitud- que dedica un temps i un esforç valuosíssims a veure quines banderes hi ha als nostres ajuntaments o en homenatges a la División Azul. Veure-ho per creure-ho.

Necessitem, amb urgència, un estat al servei de la ciutadania, al servei de l'economia productiva, al servei dels més febles, al costat dels qui ho estan passant malament, treballant a favor de tots. I aquesta és l'oportunitat que tenim al davant, aquesta és la decisió que hem de prendre i que prendrem democràticament, votant -senzillament votant, insisteixo- per decidir el nostre futur com a país, com a societat.