Enemics íntims

El 1976, durant l’estrena d’una pel·lícula a Mèxic, Mario Vargas Llosa va tombar d’un cop de puny a la cara Gabriel García Márquez. Fins llavors, tots dos havien estat grans amics, fins i tot veïns al barri de Sarrià a Barcelona, i al seu voltant s’havia format el moviment literari del 'boom' Aquell dia es va trencar la seva amistat. No explicarien mai les raons del cop de puny. Tampoc es tornarien a veure.

Els llatinoamericans que vam néixer aquells anys vam créixer en un món dividit entre els partidaris de l’un i de l’altre, com si es tractés de dos equips de futbol. García Márquez defensava la revolució cubana. Vargas Llosa, la democràcia de partits. García Márquez encarnava l’exotisme llatinoamericà i el pensament màgic. Vargas Llosa, en canvi, era un novel·lista realista, sovint urbà, i un intel·lectual racionalista. García Márquez portava guayabera. Vargas Llosa,en canvi, americana i corbata.

Però els dos equips no van anar mai aparellats. Més aviat, tal com passava amb el Madrid galàctic i el Barcelona de Pep Guardiola, van viure la seva glòria en moments diferents.

Durant la meva infància, vaig sentir milions de vegades els meus oncles intel·lectuals d’esquerra odiar Vargas Llosa. En canvi, de García Márquez ho adoraven absolutament tot. Per a aquests senyors amb ulleres de carei i barbeta estil Che Guevara, García Márquez era molt més que un escriptor: era un model de viure i de pensar, fins i tot de parlar.

En conseqüència, tot llatinoamericà volia escriure com García Márquez. Les novel·les es van poblar de personatges voladors, esperits i sabor tropical. Encara avui, l’única llatinoamericana llegida a tot el planeta, Isabel Allende, és una hereva d’aquella manera d’escriure.

Fins que va passar el que ningú s'esperava. Una cosa irreal. Màgica: va caure el mur de Berlín.

D’un dia per l’altre, es va tornar mentida tot el que els intel·lectuals llatinoamericans havien defensat per dècades. El sistema soviètic va desaparèixer. Cuba va entrar en el terrible període especial, i va deixar de ser una utopia i una esperança per convertir-se en una vulgar dictadura. Els meus oncles es van afaitar i es van posar corbates. Van abandonar les seves oenagés i van muntar empreses. La majoria es van divorciar. La democràcia que fins llavors havien anomenatburgesa i decadent era ara l’única que quedava. I el seu principal guru era l’outsider de cinc minuts abans: Mario Vargas Llosa.

La literatura, per descomptat, no va seraliena a aquests canvis. A mitjans dels anys 90 va aparèixer una antologia de nous narradors llatinoamericans editada pels xilens Alberto Fuguet i Sergio Gómez. La crítica la va rebre amb escàndol: els nouvinguts contradeien tot el que havia estat la narrativa fins llavors. Eren capitalins, urbans, realistes i bevien de la cultura pop, fins i tot de Hollywood. El títol de l’antologia era provocador: McOndo, com McDonalds.

A Mèxic, autors com Jorge Volpi i Ignacio Padilla van formar el Crack, moviment que escrivia novel·les ambientades en les guerres mundials, l’URSS o l’Himàlaia. Els llatinoamericans no volien ser exòtics, màgics, ni tan sols polítics.

Han passat 20 anys des de llavors, i el món està irreconeixible. A tot Amèrica Llatina –menys Cuba– regeixen democràcies de partits. Els antics guerrillers participen en eleccions, i fins i tot les guanyen. La indústria editorial pateix crisis a Espanya i creix a l’altre costat de l’oceà. Els escriptors de la regió són massivament realistes.

Notícies relacionades

García Márquez deixa una novel·la inèdita

Avall l'ortografia

Però una cosa no ha canviat: els dos vells enemics mantenen trajectòries oposades. El final de Gabriel García Márquez coincideix amb la màxima esplendor de Mario Vargas Llosa: la recepció del Nobel i la inauguració del premi literari biennal que porta el seu nom.

Alguns han volgut veure en aquest atzar un triomf final 40 anys després de la baralla. Per a mi, més aviat, és moment de recordar el que havia passat abans, quan tots dos junts ho van canviar tot, fins a convertir-se en símbols de moments històrics successius. García Márquez va encarnar més que ningú el somni llatinoamericà dels nostres pares, i de fet, va inspirar molts dels presidents que avui governen els nostres països. Fins i tot per oposar-nos-hi, els autors posteriors l’hem pres com a referència. Gràcies a ell sabem qui som. I només amb ell es pot entendre tot el que va significar el segle XX per a Amèrica Llatina.