L'ars fascinatòria del 'boom'
Abans n'hi va haver uns altres, però el fill del telegrafista va trobar el grial que tots estaven buscant
Gabriel García Márquez, en una imatge de l’any 2009 a Mèxic. /
Quan el 1967 Gabriel García Márquez incendia el panorama de la literatura escrita en espanyol amb 'Cien años de soledad' (qualificada com l’«apoteosi de l’art de la novel·la» per Milan Kundera) ja s’havien publicat una sèrie de novel·les que ens van fer saber que alguna cosa estava canviant: el 1955, 'Pedro Páramo'; el 1958, 'La región más transparente'; el 1959, 'Ríos profundos'; el 1960, 'Hijo de hombre'; el 1962, 'La muerte de Artemio Cruz', 'Sobre héroes y tumbas', 'El siglo de las luces' i 'La ciudad y los perros'; el 1963, 'Rayuela'; el 1965, 'La casa verde' i 'Tres tristes tigres' i, finalment, el 1966, 'Paradiso'. Si girem la vista enrere també hauríem de citar ara 'Tierra de nadie' (1941), 'El señor Presidente' (1946), 'Adán Buenosayres' (1948) o 'El reino de este mundo' (1949). Totes i cada una d’aquestes novel·les van convertir la literatura escrita a l’Amèrica Llatina en un dels imants més atraients de la literatura universal. Però llavors ¿què va fer el mag d’Aracataca per edificar la llegenda coneguda amb el nom de boom?
Aquelles drassanes de la literatura llatinoamericana ja havien donat sobrades mostres que Amèrica ja no era tan sols per als americans, sinó que el que s’estava escrivint al nou continent concernia tota la humanitat. I el boom, sigui el que fos –estratègia editorial, equació impossible on la realitat s’unia per sempre al que era meravellós, un grup d’amics escriptors que somiaven escriure «la novel·la total» tal com afirmava Vargas Llosa, o la conjunció d’uns astres literaris mai abans vistos ni sentits– va conformar un públic lector a la recerca del pergamí perdut de Melquíades en el qual fatalment ens veuríem reflectits també nosaltres.
García Márquez va protagonitzar el redescobriment de l’essència d’uns passos perduts que sempre hi havien estat. La imaginació mítica de la seva escriptura va propiciar la recerca del caràcter insòlit en el que era quotidià de manera que va crear la màgia d’un arsfascinatoria que combinava llegendes que explicaven històries plenes de personatges diversos com aquelles dones, les més belles del món, envoltades de plantes fabuloses, éssers mitològics, ocells infinits, pantans amb cetacis de delicada pell, ous prehistòrics i meravelles sense fi que farien les delícies de milers i milers de lectors.
L’obra de García Márquez, inexplicable sense la força gravitatòria que el boom va exercir sobre ella i viceversa, va consolidar una imatge de la realitat i de la història de l’Amèrica Llatina indissociable ja d’aquella condició de terreny mític, insòlit, sobrenatural, màgic i llegendari. Però el boom també va ser el descobriment de Faulkner, de La metamorfosi de Kafka («De manera que això es pot fer en literatura; llavors això sí que m’interessa, això seré jo», havia declarat García Márquez), Camus, Hemingway, Faulkner, Döblin, Dos Passos, Woolf i l’Ulisesde Joyce. Tots ells eren els mestres dels escriptors del boom i van passar a engrandir la llista d’autors que s’havien de llegir sí o sí.
Sembla indubtable que l’èxit del boom va ser també l’èxit d’una novel·la: 'Cien años de soledad'. L’ascens i la caiguda de l’estirp dels Buendía no era tan sols la història increïble d’una saga familiar o la visió febril meravellada per una realitat mai abans explicada, sinó també –i sobretot– la manera com García Márquez va unir els diferents ingredients mítics i populars per conformar el que era quotidià amb el que era inversemblant.
Quan per primera vegada vam llegir atònits 'Cien años de soledad' ens vam quedar aclaparats i embruixats per una manera de narrar que ens va fer redescobrir el 'plaisir du texte'. L’èxit crític, l’èxit en la venda d’exemplars i l’indubtable èxit internacional d’aquella novel·la i de bona part de la narrativa del boom no queden explicats només «per les circumstàncies favorables, el joc de les institucions literàries, la pressió d’un complex mercantil publicitari o el terrorisme intel·lectual, real o imaginat, d’una màfia d’escriptors» tal com afirma Jacques Joset, un dels més importants estudiosos sobre García Márquez i responsable de l’edició crítica de 'Cien años de soledad' a l’editorial Cátedra. La sort que van córrer el boom i l’obra de García Márquez, Fuentes, Donoso o Cortázar va tenir molt a veure amb l’horitzó d’expectatives d’un públic lector que ja estava desitjós de llegir ficcions capaces de reescriure la història. I en això García Márquez és també un dels més grans. Que el tità Cronos es convertís en el mateix cor del 'boom' li deu molt a l’autor d’'El amor en los tiempos del cólera'. El 'boom' va ser Mite i Història, mites recreats i mites degradats, repeticions, falsificacions, recurrències i ruptures, realitats per sempre falsejades per l’aura d’unes ficcions verídiques que ens van trastornar. I el fill del telegrafista va saber trobar el grial que tothom estava buscant: la seva literatura és una mostra irrepetible de com el boom ens va parlar a cau d’orella de «les meravelles del món».
