La política com a inspiració i compromís

Els moments viscuts en aquelles hores del capvespre del dissabte 1 de juliol del 2006 a la capital de Mèxic van quedar emmagatzemats per sempre en la meva memòria. En ocasions, sense que resho suggereixi, se m’apareixen els raonaments polítics de dos mestres de les paraules. Havia assistit puntual a la cita a casa de Carlos Fuentes. Espaiosa, amb un aire colonial elegant però sense luxes, em va mostrar algun dels incunables de la seva cuidada biblioteca personal. Va acceptar amb il·lusió viatjar a Barcelona aquell mes de setembre per pronunciar la conferència inaugural de la Fundació Casa Amèrica Catalunya, i es va convertir a més en padrí de la centenària entitat americanista. Va sonar el timbre i va recordar en aquell instant una visita concertada. «Disculpi –va dir Fuentes–, em ve a veure un amic. Hem quedat, però si vostè vol, pot quedar-se amb nosaltres». Fuentes va començar a incorporar-se per rebre el convidat mentre jo l’acompanyava en el seu moviment, a l’espera de la seva entrada. Al girar-me vaig descobrir llavors la identitat de l’amic de l’autor de 'La región más transparente', no sense sorpresa majúscula. Es tractava de Gabriel García Márquez.

Aquella nit vaig certificar la passió per la política del nobel colombià, el seu profund coneixement de la història contemporània del seu país d’adopció. La política va ocupar la major part del temps de reflexió i anàlisi dels dos savis. I és que l’endemà Mèxic elegiria nou president i l’esquerra d’Andrés Manuel López Obrador tenia aquesta vegada alguna opció de triomf. Tant Carlos com Gabo van encertar, no obstant, en les seves previsions i la dreta de Felipe Calderón va acabar guanyant per la mínima, no sense una agra polèmica per denúncies de frau electoral.

García Márquez es va iniciar en el periodisme poc després de l’assassinat del líder liberal Jorge Eliécer Gaitán el 9 d’abril de 1948. Aquesta data condicionaria el futur polític de Colòmbia i del mateix nobel de literatura. Aquells primers anys d’exercici del periodisme van coincidir amb l’inici de dècades d’un fet molt semblant a una guerra civil, un període definit com el de 'la violència'. Gabo escrivia llavors a 'El Universal' de Cartagena de Indias i a partir del gener del 1950, a 'El Heraldo de Barranquilla'. En els dos casos les seves columnes eren escrites sota estats d’excepció decretats per governs autoritaris. El periodista Pedro Sorela, a 'El otro García Márquez. Los años difíciles' (Mondadori), rescata un text publicat el maig del 1950, a la seva columna 'La Jirafa', a 'El Heraldo', amb referència a la censura periodística i política: «Després ve el procés de les dues censures. La primera, que és aquí mateix, al meu costat, rosadament asseguda al costat del ventilador, disposada a no permetre que la Jirafa tingui colors diferents dels que naturalment i públicament pot tenir. Després ve la segona censura, sobre la qual no es pot dir res sense perill que el llarg coll sigui reduït a la seva mínima expressió».

El dia abans de Nadal del 1957, l’escriptor faria el seu primer viatge a un país llatinoamericà que no fos Colòmbia. Aterrava a la Veneçuela de la dictadura militar instaurada pel general Marcos Pérez Jiménez sis anys abans. La seva arribada a Caracas seria premonitòria de canvi. Els primers dies del 1958 van ser dates decisives per a la posterior fugida del general a Santo Domingo i l’escriptor els viuria intensament al costat del seu inseparable amic, també escriptor i advocat colombià, Plinio Apuleyo Mendoza, coautor juntament amb García Márquez d’'El olor de la guayaba'. Aquesta estada a Veneçuela li donaria idees per a una de les seves creacions literàries més polítiques, 'El otoño del patriarca', configurada a partir d’un diàleg mantingut per Gabo i Plinio amb un majordom del palau presidencial de Miraflores.

Però una de les pàgines de la seva vida que més literatura han generat és la seva amistat amb Fidel Castro. García Márquez va conèixer el llavors guerriller cubà a l’Havana el gener del 1959, els dies posteriors al triomf de la revolució. El mateix any exerciria de corresponsal de l’agència Prensa Latina, creada pel nou govern revolucionari, a Colòmbia. L’amistat entre tots dos ha estat motiu d’interpretacions diverses entre diferents autors. Des de qui opina, Ricardo Masetti, que a ell «sempre li va agradar estar a la cuina del poder», fins al novel·lista anticastrista César Leante, que arriba a opinar que la relació amb Castro «cau en bona part dins del terreny de la psicoanàlisi». Però una veu autoritzada com la de Mendoza expressa que, «si bé són amics, no crec que Gabo sigui partidari del sistema. Vam viatjar pels països comunistes i vam quedar molt desencantats». Felipe González o Bill Clinton també han estat polítics amics del nobel colombià, però amb molta menys transcendència mediàtica.

Notícies relacionades

L'ars fascinatòria del 'boom'

En el dia de sempre

Gabo va tenir la política exterior dels EUA com una de les seves màximes preocupacions –Mario Vargas Llosa va arribar a qualificar-les com «els dimonis» de García Márquez–. L’escriptor colombià es va convertir en un periodista combatiu mostrant el seu suport decidit a causes d’esquerres molt diverses, amb nombrosos articles publicats a la revista colombiana 'Alternativa' a partir del febrer del 1974 fins que va tancar, el 1980. La revista va obrir les seves pàgines a la publicació de reflexions de brillants periodistes i escriptors que tenien vetada la seva opinió en els grans mitjans de premsa. El lideratge de García Márquez va aconseguir reunir intel·lectuals d’esquerra com el sociòleg Orlando Fals Borda o periodistes colombians de gran prestigi com Jorge Restrepo, Enrique Santos Calderón o Carlos Vidales. Els partits hegemònics tradicionals, el liberal i el conservador, havien formalitzat un acord que comportava el repartiment del poder polític, pacte que es va traslladar als grans mitjans de comunicació amb un desmesurat oficialisme que no permetia la dissensió. La revista 'Alternativa' va trencar aquesta tendència donant espai a la crítica i a la presència de veus d’esquerra.

Mai va militar en cap partit polític, encara que la política el va acompanyar tota la vida d’una manera o d’una altra. Preocupat per la violència al seu país, es va comprometre amb el paper de mediador en diferents negociacions de pau entre Govern i guerrilles. Però també va fer causa comuna al costat d’altres escriptors d’Amèrica Llatina recolzant la independència de Puerto Rico o criticant el visat com a requisit previ per viatjar a Espanya en una carta enviada el 2001 a José María Aznar, firmada amb Héctor Abad Faciolince, William Ospina, Fernando Vallejo, Álvaro Mutis, Fernando Botero i Darío Jaramillo. Sens dubte, García Márquez va sentir una gran fascinació per la política i com a conseqüència, pel poder. La política va generar molta de la seva inspiració literària i el va portar, en molts casos, al compromís.