En el dia de sempre

Cap a 40 anys Gabriel García Márquez publica Cien años de soledad, la novel·la més oxigenant i afegiria que imprescindible per entendre la ventilació necessària en el curs de l’evolució narrativa en general i, sens dubte i sobretot, en espanyol. Les coses quotidianes i les atemporals –periodisme i pulsió narrativa– aflueixen a la producció de l’escriptor com una mena d’harmonia vocal en lletres, un ressò també del succeir-se fatídic unit a les paraules a la recerca incessant de sentit. En relació amb aquestes línies, importa citar unes consideracions de Henry James en un dels seus relats, La mort de l’home cèlebre. Hi diu: «La vida de l’artista és la seva obra i la seva obra és el mirador per observar-lo. El que ha de dir-nos ho diu amb aquesta perfecció... el millor periodista, en aquest sentit, és el millor lector».

'Cien años de soledad' exigeix bona lectura, i reiterada, per gaudir-ne satisfactòriament, però si una característica resulta inconfusible en la producció del seu autor és el fet que obeeix a la conjunció de l’exercici periodístic i de la seva irreductible vocació literària. Aquesta és la condició creativa fonamental, complementària al fet de la lectura. En tot escriptor hi ha un lector fidel, i passa el mateix amb el bon periodisme. García Márquez, al llarg i meditat de la seva obra, ha rendit homenatge a la pràctica literària estricta, feta de vocació i exercici: de creativitat i d’atenció a les coses quotidianes.

 A 'Los Nuestros', el famós assaig introductori a la renovació narrativa representada per 10 autors llatinoamericans –de Miguel Ángel Asturias a Cortázar, Onetti, Rulfo, Guimaraes Rosa i Gabriel García Márquez–, procedia el seu autor, Luis Harss, a un balanç puntual de les aportacions de cada escriptor. L’assaig va venir a coincidir amb l’aparició de la famosa novel·la. Amb 'Cien años de soledad' tancava el seu autor un cicle, i l’envit, de resoldre en forma els setges –i quins èxits– d’'El coronel no tiene quien le escriba', 'Los funerales de la mamá grande' i altres.

A partir de 'Cien años de soledad', l’autor modifica el registre del seu univers, fa noves exploracions –la figura del dictador, revisada al seu aire després dels exemples de Carpentier o RoaBastos, la revisió imaginativa del procés històric–, però sense oblidar la seva dedicació testimonial al moment i a l’hora ('La aventura de Miguel Littín clandestino en Chile').

Feliç esdevenir-se el d’una Barcelona que, amb Carmen Balcells atenta sempre al esdevenir de les lletres americanes, suposa durant uns anys el lloc de la renovació expressiva, de l’entrega a la tasca editorial fecund per transitiu i eficient.

Voldria destacar dues notes finals. La primera consisteix en l’atracció oral –el ressò de la parla viva, la seva impressió inesborrable per impresa– que suscita en tot lector com en tot bon periodista; o sigui, el sentit de la cosa conversacional, amb la seva transparència superadora de certs academicismes sovint mesquins amb l’aportació així mateix creativa del bon periodisme.

En l’escriptura de García Márquez es dóna per tant una actualitat més real que la mera incidència informada. Es tracta del ressò d’històries familiars, la seva aparent senzillesa resolta en un llenguatge de veu, d’intel·ligència auditiva. És el fenomen de la recepció perceptiva, del gaudi recíproc en el recorregut per les pàgines. La realitat és més complexa que les presumptes fórmules per articular-la i, en aquest sentit, l’anomenat realisme màgic potser és millor transmissor del mónreal que el mateix realisme, encara que també aquest amagui les seves estratègies –de l’ambigüitat a la denúncia crítica– des de Flaubert.

El gaudi de la lectura de l’esplèndid relator García Márquez retorna sempre actual i transcendent, tan elaboradament col·loquial i fluid que arriba a fer oblidar les hores, i el temps de més enllà d’elles que les seves línies comporten.

És la transparència, en prosa segurament més difícil d’aconseguir que en poesia, el quetraspuen les seves pàgines, bé obstinant-se al dictat de la narració que el posseïa des de 'La horajarasca' i 'El coronel...', bé restaurant amb la seva veu la nona oïda a les urgències del moment, sense arribar a efectismes de denúncia. Noméstransitant per les seves recurrències com a signe que el món no acaba d’estar ben fet. O no acaba, simplement.

Notícies relacionades

L'ars fascinatòria del 'boom'

Enemics íntims

El dia de sempre és el de la lectura, de 'Cien años de soledad' a 'Noticia de un secuestro', de les copioses entregues periodístiques i articles de cine als relats exòtics. Llegint-lo, el temps corre i s’atura al gir o ris de les simetries reflectants de les seves pàgines.

El dia de sempre de la lectura suposa l’enllaç del novel·lar despert dels somnis reals. En aquest dia viurà sempre García Márquez.