Informació i impunitat judicial

El dret a comunicar i rebre informació veraç per qualsevol mitjà de comunicació, reconegut per la Constitució, permet a la premsa accedir a la sala de vistes on se celebra un judici per cobrir informació sobre fets que siguin rellevants per a l'interès públic. Segons els casos, les audiències públiques dels processos judicials formen part del dret a la infor­mació.

Tant la premsa escrita com els mitjans audiovisuals poden estar presents en les vistes judicials, d'acord amb les característiques de tot procés judicial. Però no sempre ha estat així. De fet, fins a les sentències del Tribunal Constitucional 56 i 57/2004 la presència dels mitjans audiovisuals depenia de la concessió graciosa del jutge que presidia la vista. Era aquest qui, en una omnímoda concepció de la seva potestat per gestionar materialment el desenvolupament de la vista, és a dir, de l'anomenada policia d'estrades, tenia plena capacitat de decisió per autoritzar o no la presència de fotògrafs i premsa audiovisual. Afortunadament, aquest tracte discriminatori va deixar de donar-se fa deu anys, quan l'alt tribunal va interpretar que «no és compatible (…) amb l'actual legislació reguladora de l'exercici de la llibertat d'informació (article 20.4 de la Constitució) l'establiment d'una prohibició general amb reserva d'autorització en cada cas de l'accés de mitjans de captació i difusió d'imatges a les audiències públiques, perquè la utilització d'aquests mitjans forma part de l'àmbit constitucionalment protegit pel dret a la llibertat d'informació que no ha estat limitat amb caràcter general pel legislador».

Per tant, el dret a comunicar informació sobre el que ha passat en una vista judicial no pot ser sotmès a un règim d'autorització per part del magistrat que la presideix. Si fos així, estaríem en unes coordenades impròpies d'un Estat democràtic, que mai pot consentir un control previ a través de l'autorització per a l'exercici dels drets fonamentals. Establert aquest principi, és evident que l'accés dels mitjans audiovisuals a les vistes no pot ser indiscriminat. El dret a la informació no és absolut, i en aquest cas s'ha de cohonestar amb la garantia del dret a la tutela judicial del justiciable. Això és, el seu dret a un judici amb les degudes garanties processals, en què el seu manteniment impedeix que la presència desaforada dels mitjans de comunicació pugui convertir la vista en un espectacle mediàtic. O també en el que s'ha denominat un judici paral·lel.

Per aquesta raó, en les citades sentències el Constitucional va establir unes pautes als jutges perquè, des del principi ineludible de la garantia del dret a la informació per a fotògrafs i càmeres de televisió, puguin gestionar la seva presència d'acord amb criteris de ponderació i proporcionalitat de les mesures que s'han de prendre. Així, va interpretar que, per exemple, podria «(…) admetre's la utilització d'aquests mitjans de captació i difusió d'imatges només abans, després i en les pauses d'un judici oral, segons les circumstàncies del cas; (…) o imposar-se l'obligació de tractar a posteriori les imatges per digitalitzar-ne determinats àmbits, de tal manera que no siguin reconei­xibles determinades cares, etcètera».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però aquests criteris interpretatius, coherents amb el degut respecte al dret a comunicar informació, contrasten amb la recent decisió presa per la Secció Segona de la Sala Penal de l'Audiència Nacional en relació amb el procés d'extradició sol·licitat a l'Estat espanyol per part de la jutge argentina María Servini, que afecta l'exinspector de la policia política franquista José Antonio González Pacheco, Billy el Niño. A través d'un acte del 10 d'abril, el tribunal va impedir que es captessin imatges del reclamat per la justícia argentina, amb l'argument que el que es dilucidava no era un judici oral sinó una vista d'extradició; que l'afectat va dir haver estat objecte d'unes amenaces -no precisades- per un grup terrorista, fet que es va considerar prova suficient, i que a més aquest individu no exercia en l'actualitat cap càrrec públic ni professió de notorietat pública.

Causa estupor aquest tracte processal tan deferent per a aquest integrant de la banda de sicaris que la dictadura de Franco va distribuir per les comissaries de policia de tot Espanya perquè amb la més absoluta impunitat s'acarnissessin amb tot opositor polític al règim a través de la pràctica de la tortura. Des de la perspectiva constitucional, la imatge d'aquest individu era de rellevància pública. L'interès informatiu davant la tortura mai pot prescriure. Amb la prohibició de la captació de les imatges, la impunitat prossegueix.