Jugada d'alta volada
La seva Constitució atorga al president de la República francesa amplis poders executius, a diferència del que passa a la majoria dels països europeus. Però quan qui ocupa el palau de l'Elisi ha perdut una porció important del crèdit necessari per exercir eficaçment el càrrec, aquests poders en la seva recerca de nou posicionament es desplacen cap al primer ministre. El president es difumina i les regnes passen de facto a les mans de qui estava destinat a ser un simple executor de les seves decisions. François Hollande passa per hores baixes. Segons enquestes recents només entre el 15% i el 20% dels ciutadans tenen una opinió favorable sobre la seva actuació. En un recent homenatge a la figura històrica de Jaurès va ser escridassat amb ganes. Les causes d'aquest descontentament són múltiples, sense que els que es dediquen a desentranyar-les excloguin la tan francesa recomanació, aquesta vegada en plural, de cherchez les femmes.
El descrèdit d'Hollande va arribar al zenit quan a Brussel·les es van negar a prorrogar el termini que li havien assenyalat per rebaixar el dèficit públic del seu país del 3,8% al 3% del PIB. El remei va ser buscar entre les files socialistes un nou primer ministre que tingués una imatge de persona prou resolutiva per contrarestar el dèficit de confiança de la població en el seu president. L'elegit va ser Manuel (segons els francesos, o Manel en els mitjans de comunicació locals) Valls. Després de rebre l'encàrrec va deixar molt clar que, digui el que digui la Constitució, ell serà qui tallarà el bacallà al govern de l'Estat. El timó ja és a les seves mans. S'haurà de veure si, arribades les pròximes eleccions, es mostrarà disposat a deixar-lo anar o intentarà que la seva autoritat real coincideixi amb la formal presentant la seva candidatura a la màxima magistratura.
Poques setmanes abans d'assumir una responsabilitat tan gran, al barceloní Espai Volart es va exhibir una mostra de l'obra del seu pare, Xavier, un pintor exquisit. El millor dels quadros, segons el meu humil parer, recollia els perfils enfrontats dels seus llavors adolescents fills. El seu fill, Manuel, mirava amb expressió ferma la seva germana. Els visitants de la mostra ja sabien que aquell adolescent havia madurat en un polític amb futur, però ningú podia preveure un ascens tan fulgurant com el que ha tingut lloc.
Ho va dir Virgili: audaces fortuna iuvat. Però reconeixereu que el repte que ha assumit Valls és digne no ja d'Enees sinó del mateix Hèrcules. En una societat tan conservadora en l'aspecte econòmic com la francesa imposar unes retallades de 50.000 milions en tres anys per reduir el dèficit al 3% del PIB el 2017 suposa, per a qui ha de capitanejar l'aventura, un risc similar al que corre el funàmbul que travessa les cascades del Niàgara trepitjant un cable prim. El seu propi partit està dividit en la valoració de la proposta de Valls. Una fracció l'accepta resignada. Una altra, en la qual militen molts membres de la Comissió de Finances del Parlament, qüestionen no l'import sinó el termini de temps i les partides de les retallades. I finalment l'ala més esquerrana exigeix que la xifra es rebaixi a 35.000 milions. Valls sap que ha d'actuar amb mà de ferro però amb guant de seda. Els seus veïns de l'altra riba del Rhin, la Comissió Europea, les temudes agències de ràting i els anònims mercats estan a l'aguait per comprovar si la determinació del nou director d'orquestra resisteix els embats que rebrà.
Són nombrosos els experts, alguns d'ells alts càrrecs socialistes, com el president del Consell Superior de les Finances Públiques, que estimen que l'escenari en què se sustenta el pla és excessivament optimista, cosa que li permet minimitzar la previsió dels impactes negatius que comportarà. I és que perquè els 50.000 milions permetin reduir al 3% el dèficit i al mateix temps es creïn 200.000 nous llocs de trerball calen dues condicions: una forta estrebada de l'economia europea i un repunt de la inflació. En altres termes, seria necessari que la Comissió Europa abandonés la seva fe en l'austeritat com a remei a la crisi i que la senyora Merkel i coreligionaris com a mínim mitiguessin la seva aversió a la inflació.
dimarts coneixerem l'opinió dels diputats francesos i la versió final del pla que aproven. Però no s'acabarà aquí la història. D'aquí un mes aproximadament serà la Comissió Europea qui haurà de sentenciar si confia o no en el pla. No pot descartar-se una pugna entre la cancellera germànica i Manuel Valls, representat potser per Hollande, per imposar una reorientació en la política econòmica europea. El nou primer ministre està obligat, i suposo que decidit, a jugar fort per no sortir malparat de l'aventura empresa. El seu accés al cobejat Elisi està en joc. Economista.
