«Hi ha un lloc especial a l'infern per a les dones que no ajuden altres dones». Aquesta frase -una de les meves preferides- de l'exsecretària d'Estat dels Estats Units Madeleine Albright és una fulla molt afilada que es fica al cor de la responsabilitat. Després de quatre anys de cita dominical amb la Defensora de la Igualtat d'EL PERIÓDICO, aquest últim article no podia ser ni triomfalista ni pessimista. Però sí realista i de reconeixement. Moltes són les dones que, com Albright, han adquirit consciència de la desigualtat que hi ha al món i el caràcter transversal de la qual obliga a l'acceptació intel·lectual que no és ni gratuït ni espontani. Diverses són les maneres en què aquestes dones que han entrat en l'olimp del poder masculí ofereixen a altres dones un retorn del que han aconseguit. Arribar fins allà no ha estat fàcil i fan circumloquis a la vida les que difonen la idea que mai han trobat discriminació. No hi ha més que remetre's a les dades quan aquestes busquen la veritat i, amb ella, les explicacions de la bretxa que entre homes i dones ha s'obre al néixer. Amb un simple color.
El recent informe sobre la violència contra les dones a la Unió Europea no ho podia expressar més clar: a mesura que les dones s'acosten al poder més assetjament sexual pateixen, com a mètode clarament dissuasori. D'aquesta circumstància se'n deriven, doncs, dues responsabilitats: la d'assumir l'existència de la desigualtat i, en conseqüència, treballar per a la seva eliminació, i la de projectar-se com a models per a les nenes. Elles ens miren. Amb elles comença l'aprenentatge que ha d'assentar-se en dues potes: el coneixement de les arrels i la visió de futur. La principal missió de les adultes és demostrar-los que tenen els mateixos drets que els nens i que l'absència d'aquests no es pot considerar ni normal, ni natural, ni beneficiós per a ningú. Se'n diu educació i, sense enganys per favor, requereix inversió i temps. En les arrels hi ha milions de dones que afronten amb dificultat les derivades de la desigualtat: es diguin prostitutes, mares soles a càrrec de nens, explotades laboralment, maltractades, pensionistes sense recursos després d'una vida d'intens treball, i un etcètera llarguíssim. Existeixen. D'elles intenten ocupar-se'n multitud d'organitzacions de dones, massa vegades amb la caixa buida. La tendència és a situar-les totes elles en un angle del quadrat social. Alguns fins i tot el pinten de lila per guetitzar-lo i victimitzar-lo.
Notícies relacionadesPerò d'elles també se n'obliden moltes altres dones, que atribueixen aquesta circumstància adversa a qüestions personals sense fer-se la simple pregunta de per què pobresa, marginació, analfabetisme porten nom femení. Potser les mateixes que agiten la bandera de la subvenció com si la necessitat d'aquesta no fos el resultat d'una flagrant falta d'oportunitats i d'un descomunal desequilibri ja entre nens i nenes. Semblem oblidar que a aquestes últimes les casen, les mutilen, les venen, són víctimes del tràfic d'éssers humans i de la publicitat que ens les mostra nascudes per agradar i aguantar. Efectivament només la igualtat aconseguirà treure-les del circuit de les subvencions i les ajudes. I el clic torna a la casella de l'educació.
Si teniu una estona, busqueu i comproveu que en tots els sectors socials, professionals, laborals, lúdics, hi ha un grup de dones valentes que remen cap a la igualtat. I totes elles m'han causat admiració en aquests quatre anys. I, entre elles, les que treballen en llocs on es construeix la imatge i el missatge. Massa responsabilitat per deixar-la en mans de persones no compromeses amb una societat més exigent, en mans de dones que no ajuden altres dones. Per enganxar-me a aquesta causa, gràcies.
