Europa: drets i desafiaments

Molts europeus senten que la crisi està eliminant o reduint drets que creien consolidats. La feina, el salari, la vivenda, les pensions, la gratuïtat

-com a mínim aparent- de l'educació o la salut són espais vitals, extremadament sensibles, on els ciutadans experimenten una creixent inseguretat i desprotecció. Alguns discursos elaboren amb aquestes sensacions de pèrdua una narrativa completa de la crisi i construeixen els seus projectes polítics sobre la defensa dels drets col·lectius, amenaçats per polítiques d'austeritat i consolidació fiscal. Hi ha raons explicables per a tot això. La pregunta és si aquest compendi de percepcions, narratives, discursos i programes que podem batejar com a èpica dels drets ajuda a avançar en la bona direcció.

Les societats europees són, per descomptat, societats de drets. Els drets són palanques de llibertat i igualtat en les comunitats civilitzades. En aquestes societats, l'ordre jurídic, a més de protegir-nos de la intromissió aliena (la «llibertat negativa» de la qual parlava Isaiah Berlin) i de reconèixer la nostra capacitat per operar lliurement en l'esfera pública, ens brinda una base comuna de drets socials -més o menys àmplia, però independent del bressol i l'origen- que persegueix igualar les oportunitats per realitzar els nostres projectes de vida i dotar-nos de protecció davant de contingències adverses. Aquesta és, justament, la mena de drets que la crisi està posant en qüestió.

Establert tot això, interpretar i afrontar la crisi únicament o principalment en clau de drets pot introduir biaixos discutibles. Un d'ells és donar per descomptat que els drets socials constitueixen un conjunt harmònic d'avantatges per als diferents grups humans, els avanços o retrocessos dels quals ens beneficien o perjudiquen en bloc a tots. En realitat, mantenir estrictament inalterats els drets consolidats per alguns pot afectar negativament a aquells que no posseeixen sinó expectatives que no han assolit una protecció robusta, com els joves, els que aspiren a un lloc de treball, els empleats precaris o les persones de difícil ocupabilitat. L'èpica dels drets podria desconèixer així la bretxa, ja engrandida per la crisi, entre inclosos i exclosos.

Per una altra banda, la visió de qualsevol dret com a avantatge desproveït d'externalitats negatives indueix sovint a confusió sobre el que està en joc. Així passa, d'una manera característica, en les controvèrsies que afecten els serveis públics -sanitat, educació, transport, mitjans públics, etcètera-, on proclamar els drets dels usuaris a mantenir la qualitat i quantitat de les prestacions serveix a vegades per difuminar la presència d'interessos -legítims, d'altra banda- dels col·lectius professionals que els presten. L'agregació en marees reivindicatives indiferenciades amaga el fet que uns drets i altres es fonamenten en interessos diferents que requeririen una expressió més transparent i que podrien, fins i tot, a vegades, entrar en conflicte.

Però el més objectable d'aquests discursos és que se centren en la defensa del passat més que en la conquista del futur. Certament, els europeus hem construït les societats lliures més cohesionades i incloents que s'han donat en la història de la humanitat, i la nostra pretensió no pot ser cap altra que preservar-les. Ara bé, els drets socials europeus s'assenten sobre patrons de prosperitat basats històricament en un enorme diferencial de rendes amb altres regions de la Terra. Rere molts dels nostres drets s'insinua, a manera d'imatge en negatiu, la falta de drets d'altres en una part majoritària del mapa del món.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

EL repartiment territorial de riquesa i de poder se n'està anant per no tornar. La globalització, a la vegada que treu de la pobresa milers de milions de persones, trasllada al nostre continent percepcions d'amenaça, incertesa i inseguretat, agreujades per una desigualtat creixent. El temps que ens toca viure ens interpel·la sobre la manera que hem d'organitzar el benestar al vell món per fer-lo sostenible i poder llegar l'essencial del nostre model social a les generacions futures. Els europeus aspirem a un demà basat en drets, però el contorn d'aquests drets necessita ser, probablement, reformatejat i conjugat amb els nous equilibris geoeconòmics planetaris.

Tenim davant nostre enormes reptes adaptatius. Per això, posats a construir una èpica per a aquest temps d'Europa, millor si substituïm l'èpica dels drets per la dels desafiaments col·lectius, la reducció de la desigualtat, la protecció dels més febles i la solidaritat entre generacions. Al capdavall, no hi ha dret social més transcendent que el dret al futur.