La roda
En defensa de la democràcia representativa
Que un grup de persones, com les de Societat Civil Catalana (SCC), s'organitzin per defensar les seves idees dins del que entenem per una democràcia liberal, d'entrada és una bona notícia. No obstant, la dubtosa trajectòria d'algunes de les associacions que hi ha al darrere, el fet de no ser un grup organitzat amb voluntat d'establir ponts (amb els inconvenients associats dels quals advertia Robert Putnam als anys 90) i la seva voluntat de tenir vasos comunicants amb l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) no indica sinó que només servirà per mantenir una tensió que ells mateixos critiquen.
En una mostra d'independència de l'associació, Alicia Sánchez-Camacho va dir en sessió parlamentària que SCC era la Catalunya silenciada. No està malament per a un col·lectiu que ha protagonitzat una portada d'El Mundo, entrevistes a RAC1, Catalunya Ràdio, TV-3, reportatges a TVE i Telemadrid (on no se sap res de l'ANC). Una Assemblea, per cert, que era objecte de crítiques -amb raó- per apropiar-se del nom d'alguna cosa que ja està al Parlament, l'autèntica assemblea de Catalunya.
No obstant, SCC cau també en el mateix error al voler-se apropiar de la representació de la societat civil amb el seu nom i intenta fer trampes quan al seu manifest es reivindica com a cosmopolita mentre que entre els seus impulsors més significatius hi ha carlistes convençuts. Davant d'una situació d'aquestes característiques, on hi ha dos grans blocs associatius enfrontats i poc donats als matisos, a alguns només ens queda confiar en un Parlament ple de pluralitat, amb majories clares però complexes, i al qual confiem la nostra representació. És clar que també podríem organitzar-nos, tot i no ser majoritaris en aparença, però amb la voluntat d'ocupar un espai de centralitat.
