Les fustes que decoren i et diuen que somriguis

Consell (sobre)sortint: que si tens un projecte i no t'hi va la vida per menjar, i el pots començar, i ets jove, intenta-ho. Si no, sempre pensaràs ¿què hauria passat? S'ha d'estar despert. La gent que diu "no sóc creatiu, no tinc idees" és esgotadora. Només es tracta d'estar despert. No mirar els blogs que tothom mira, fer allò que no fa tothom.

Arribem a l'estació de Granollers de la mateixa manera que si acabéssim de travessar l'Estret, o travessar mig Europa, o no ho sé. Hem sortit de bon matí, de Barcelona, amb actitud aventurera (carregats amb els nostres trastos: llibreta, càmera i divuit mil bolígrafs, perquè mai se sap). L'Albert i el Javi ens esperen a les portes de l'estació, al seu cotxe, i un reconfortant "seran només cinc minuts" alleuja l'espera fins a arribar al destí tan esperat. Anem al taller de Miss Wood –senyora fusta, déu n'hi do–. I per les fotos que hem vist a internet ens imaginem dos artesans, treballant, mà a mà, en una cabanyeta nòrdica, camuflada entre avets i neu. Talant fustes, pensant missatges, polint amb gràcia tipografies que són autèntiques meravelles.

De moment, ens han vingut a buscar a l'estació dos nois vestits de manera moderna i esportiva, i deduïm que són ells els "fusters" amb qui hem estat interactuant via correu electrònic aquests dies, l'Albert i el Javi. I sí, són ells. Ens diuen que ens portaran a les Franqueses del Vallès, localitat prop de Granollers on es troba la casa taller. Ho sospitàvem: això no són els voltants d'Olso, el paisatge no pot ser més mediterrani i ells ens parlen en idiomes que entenem perfectament. Alternen indistintament català i castellà, ens parlen dels Blancs i Blaus (festa major de Granollers), de Barcelona, de llocs per on sortir, de festes de poble. I veiem al moment que aquests dos nois, de 23 i 24 anys, són "molt de la casa" i que Miss Wood, malgrat l'estètica cuidadíssima com molt del nord d'Europa, o del Canadà, és un producte artesanal 100% català, des del principi fins al final. I això ens agrada encara més.

Aparquem davant de la casa de l'Albert. Una casa que, en travessar la piscina, es converteix en taller com per art de màgia. L'Albert ha envaït a poc a poc el territori familiar, com un fill okupa, i allà, a la zona que en altres temps va servir per fer barbacoes i com a traster de coses inservibles, s'hi troben els 'woodies', fustes de diferents mides amb missatges en anglès de ser molt feliços, de viure la vida al màxim, d'estimar-se molt un mateix, de tenir una casa maca a Hawaii o a Palamós o d'animar-se molt i cuidar el teu ego de bon matí. Tot així, missatges feliços. [Cliqueu sobre els links si no ho heu fet fins ara, perquè és imprescindible per seguir amb la lectura]. Vist així, amb cara i ulls, és molt fàcil d'explicar, però abans que el 'woodie' tingués forma de 'woodie', explica-li tu a l'àvia de l'Albert quina gràcia té pintar fusta amb lletres i convenç-la que això a la gent li agradarà. "És un producte que explicàvem als nostres pares i no l'entenien, però sempre ens van donar suport i ens van dir que, si hi crèiem, endavant", expliquen l'Albert i el Javi. I no es van equivocar. Els 'woodies' han triomfat (la febre  per les coses fetes de fusta i les coses maques ajuda, sí) però ells no es consideren una moda, perquè al capdavall la fusta en decoració sempre ha existit. De fet, no només fan fustes decoratives, sinó que a poc a poc busquen donar nous usos a la idea original. Ara, per exemple, han tret la col·lecció de rellotges Woodie Watch.

Inicis de Miss Wood

I, com gairebé totes les coses del món, la idea del "woodie" va arribar una mica com per casualitat. La germana de l'Albert se'n va anar de lluna de mel a Nova Zelanda i va portar un record curiós. Atenció, missatge a intrèpids viatgers: existeixen records més enllà del "Vaig anar a Jaén i me'n vaig recordar de tu". El record era una petita fusta amb una frase estampada. L'Albert (en aquella època creatiu becari a l'agència BUM, la del controvertit espot d''Envàs on vas?') va comentar al Javi (director de producte a Westwing Espanya) un "mira que xulo el regal de la meva germana, que això aquí no es fa, que en altres països sí, i que ho fem, o què". I el Javi no va tardar gens ni mica a donar-li un sí molt convincent. Mà a mà, comencen a donar forma a Miss Wood i li donen nom de Miss, i aquí el toc elegant de dos nois que han estudiat publi i els ha servit d'alguna cosa, comencen a pensar en el primer prototip, en el material i a contactar amb proveïdors. I això del final és el gran QUÈ de l'assumpte, perquè quan ets jove i muntes el teu tinglado, molt hihi i molt haha, però els més grans et miren de manera estranya, et diuen que per a què diantres vols no-sé-quantes-tones-de-fusta i que això dels 'woodies' què és i quines garanties té. Al final, l'Albert, "perquè l'Albert per a això és un pesat i si ha de trucar a 20 llocs, ell ho fa" –explica el Javi, amb afecte–  aconsegueix un proveïdor bo i fiable, que els talla les fustes com li demanen (¡al·leluia! no era tan difícil) i els permet tirar endavant amb les andròmines de fusta.

A l'Albert se li acaben les pràctiques –està bé això de posar punt final a la teva època de becari en algun moment de la vida, proveu-ho– i el Javi està de contracte, i bé, i a gust, però passa més temps pensant en Miss Wood que en la seva feina. Així que diu adéu a l'empresa (tal com ho senten, deixa la feina) i es dedica de ple a Miss Wood. "És una decisió arriscada, però vaig pensar que si no feia això ara, que no tinc fills, que no tinc 40 anys, no ho faria mai. Tampoc necessitava una gran inversió per seguir amb Miss Wood, amb els estalvis que tenia podia anar tirant", explica Javi. Té clar que això només es pot fer si vius amb els pares, és veritat, però també si confies molt fort en un projecte com Miss Wood que, al final, ha donat resultats. Dels 4.800 euros per cap (Albert i Javi) que inverteixen de capital inicial, tot està recuperat. La jugada els ha sortit bé: si al principi només compraven amics i amics d'amics, ara compra molta gent, també de França. Fins i tot arriben comandes de l'Argentina i el Canadà que no poden atendre -de moment- per temes de despeses d'enviament. Paciència. Després hi ha la gent de les Canàries, això és una altra dimensió, que són aquí a sota però sembla que estiguin a anys llum de distància, i enviar un paquet costa cinc vegades més que a la Corunya. Tot el tema d'administració, enviaments i la beneïda Hisenda ho controla la mare d'Albert que ha assumit (voluntàriament) el rol de comptable. I ella, encantada. Tingueu mares per a això. A més d'internet, els 'woodies' també es poden comprar en punts de venda físics, però punts de venda bonics, és clar que sí. No es conformen a estar a qualsevol lloc, i encara menys a El Corte Inglés. Les seves són botigues petitones, que aposten per l'artesania, les coses ben fetes i tot allò avantguardista, com 'Mercantic' (a Sant Cugat), la 'Talenta' (al Barri Gòtic) o la botiga 'Oh My God' (al Born). Encara que reconeixen la importància de les xarxes socials, de l'estar al dia, en contacte amb els clients i avançant producte --feu un cop d'ull al seu Instagram, és una verdadera passada-- "les xarxes socials ens han donat el 80% del que som avui", admeten.

El futur al davant

Des de setembre treballen de manera més seriosa i amb horaris fixos, bé, això és relatiu, que el Javi és el "triganer" i l'Albert un matiner incurable, d'aquells que s'aixequen a les sis per anar a a fer surf. Parlar del tema horaris és com destapar el calaix de sastre d'un matrimoni ben avingut, però amb els seus petits draps bruts. "D'acord, jo sóc un triganer, però l'Albert és un desordenat, típic creatiu, ja se sap…". L'Albert es posa a riure. L'Albert té moltes idees, no para de pensar, arriba a casa i es posa a mirar cent blogs de disseny. El Javi, en canvi, és més pragmàtic, resolutiu, "¿vull fer això?, doncs pensem com, què necessitem". "Jo no tinc idees i l'Albert moltes", diu el Javi. I així van fent. El que li falta a un, ho té l'altre, i al revés. El Javi munta els vídeos, l'Albert crea els dissenys i es baralla amb Photoshop per quadrar els 'woodies' personalitzats que demana la gent, perquè aquí cadascú pot demanar la seva frase i ells la posen en format bonic en una fusta. [Volem des d'aquí saludar la família que va encarregar un 'woodie' gegant per penjar a casa amb normes del tipus "no sanglotar", "donar sempre les gràcies" i "abraçar-se molt". Molt bé, famílies modernes].

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però no només això. Els 'woodies' estan sent tan populars en tan poc temps que ja han arribat a dues grans col·laboracions amb empreses de nivell. Primer, en la confecció d'un 'lettering' brutal que han pintat (a cop de brotxa) per al restaurant Monchos. Un mural enorme de 14m x 2m de llarg, una espècie de macro 'woodie' que ha portat dues setmanes d'intens treball i que ara mateix suposa el mateix que "tenir una tanca publicitària en ple centre de la ciutat", explica el Javi. I, després, la bogeria ha estat rebre una trucada dels organitzadors del festival Arenal Sound, a Borriana. Miss Wood s'encarregarà de decorar amb woodies la part VIP del festival, a més de dissenyar-ne alguns de personalitzats per als 60 artistes que hi participaran. Això és molta molta pasta, sí. Però per sobre de tot molta imatge per a ells, que tindran un estand per ensenyar els productes, serigrafiar en directe fustes i mostrar als 'sounders' les coses boniques que es poden fer sobre fusta. I perquè ballar i cantar al ritme de Placebo, Die Antwoord o Crystal Fighters envoltat de cartells amb escrits 'Don’t walk, dance', 'You only live once' o 'Hey you! Smile' es podria qualificar d'experiència gairebé onírica.

Aquest post s'ha publicat originalment a: Jóvenes (sobre)salientes