El futur del cap i casal
Copyright Barcelona
La ciutat tindrà noves i més grans fonts de finançament si es converteix en capital d'un Estat
Barcelona és una ciutat dinàmica. És capaç de reinventar-se contínuament i de cercar el camí més convenient, a cada canvi de període, per continuar entre les ciutats més rellevants del món. Els barcelonins rebutgem viure de la nostàlgia del passat i alhora ens sentim orgullosos dels esdeveniments que vam ser capaços de fer bé, i que van contribuir decisivament a enlairar-nos internacionalment. Ara bé, el nostre model de ciutat no es basa només en els grans esdeveniments, sinó a saber llegir encertadament el context contemporani, i actuar en conseqüència, posant el benefici de la ciutadania en el centre de les decisions i equilibrant les actuacions que potencien els aspectes globals i locals.
Avui, els reptes de Barcelona, ciutat en competència en el taulell global, són en dos grans àmbits: l'econòmic i el territorial. En el primer cas, es tracta de resoldre amb èxit el difícil encaix entre l'economia local i la global, de magnituds i interessos diferents. Segons com es produeixi aquesta incardinació es crearan més o menys llocs de treball, la primera, perquè és urgent, prioritat de la capital catalana. Tenir una presència puntera en els sectors de l'economia quàntica, informàtica i biomèdica, i crear sinergies entre ells, permet una gran expansió del nou coneixement i promoure la creació de llocs de treball de qualitat, però s'ha d'estar molt atent a com es desenvolupi l'economia local perquè genera ocupació i vertebra la ciutat amb més eficàcia que no l'economia global.
En l'àmbit territorial, el repte és la futura i propera Barcelona, capital d'Estat. La ciutat empeny, des de la seva capitalitat, el procés municipalista cap a la independència. Ho fa facilitant i potenciant aquells aspectes estructurals de transformació de Catalunya en un nou Estat. Barcelona, sense emmirallar-se en capitals d'Estat, feliçment superades, com Lisboa o Amsterdam, ha de preparar la nova capitalitat basant-se en el seu elogiat model de ciutat (fa poc la nova alcaldessa de París deia que aquella icònica ciutat mundial s'havia d'assemblar més a Barcelona). Això només es pot fer amb coneixement profund de la ciutat, que només s'obté trepitjant el terreny i escoltant la ciutadania a diari, durant lustres. Si no és així, parlem d'opinions respectables però sobrevingudes, basades en l'oportunisme conjuntural.
Barcelona sortirà beneficiada de ser capital d'Estat. Això significarà noves i majors fonts de finançament (una capital d'Estat no es finança igual que una ciutat que no ho és); recuperar edificis rellevants i cèntrics infrautilitzats per l'Estat (Banc d'Espanya, Correus...); més seus centrals d'empreses dels sectors que ens interessen, i una major capacitat d'adaptar les grans infraestructures a les necessitats econòmiques, logístiques i estratègiques. La ciutat tindrà, en definitiva, una nova ocasió per consolidar-se i reforçar-se al capdavant de les ciutats mundials.
Tinc el convenciment que la solució als nostres reptes passa per mantenir el model de ciutat que tants elogis rep arreu de la geografia internacional, sense trair-ne l'essència: una ciutat a escala humana, policèntrica, compacta, amb mixtura d'usos; amb un bon transport públic; amb talent i innovació, que té cura dels més desafavorits, capaç de somiar i d'executar qualsevol projecte que es plantegi, per difícil que pugui semblar, si la finalitat esdevé una eina útil per defensar i millorar la qualitat de vida dels seus veïns i veïnes. Això passa per no copiar d'altres capitals d'Estat. Barcelona ha d'incorporar aspectes que li són profitosos d'altres, és clar, però cal que creï el seu propi referent, perquè és sent referent que es crea lideratge. Perquè tothom sap que sempre és millor l'original que no una còpia. I cal continuar transformant la governança de la ciutat mitjançant una major participació ciutadana.
Res imprimeix més potència ni més cohesió social que la implicació de les persones en els projectes comuns quan, un cop superats els interessos personals i familiars legítims, ara es disposen, també, generosament a construir una ciutat millor. Barcelona no ha estat constituïda ni per una corona sobirana ni per una nissaga familiar com Viena o Madrid. Tampoc no ha estat fruit d'un impuls promogut des de l'Església o de l'Exèrcit, que ha bombardejat la ciutat en múltiples ocasions i n'ha contingut el desenvolupament durant dècades. Ni tan sols podríem atribuir la Barcelona actual a l'esforç d'una classe social determinada. La força està, i sempre ha estat, en la ciutadania. I això també s'evidencia en el procés de transició nacional. És un procés polític, és clar, però l'ànima, la capacitat de mantenir el pols amb l'Estat, prové de la duradora, pacífica i decidida fermesa dels ciutadans.
