¿Xais silenciosos?

En aquesta mateixa pàgina, el meu company Jordi Évole confessava dilluns estar fart de la política comunicativa del Govern. Havia intentat que un responsable públic expliqués la situació de la dependència a Espanya i, és clar, ningú es va dignar a fer-ho. L'experiència la compartim molts. És una filigrana que al poder li resulta molt eficaç: mai concedeix una entrevista a segons quins mitjans o periodistes. Ignoro com es transmet l'ordre, però evidentment algú la dóna: a aquest i aquella, ni aigua. Després, davant l'absència clamorosa i sistemàtica de membres d'aquest partit en determinats espais, argüiran amb tota la cara que el sectarisme es tan gran que ni tan sols els conviden. Trilerisme groller, però pràctic.

Els periodistes fa temps que assistim com bens silenciosos a un maltractament del poder, al qual fins i tot alguns ofereixen la coartada de la llibertat. Un president o un ministre és lliure d'escollir a qui concedeix una entrevista, diuen, i es queden tan a gust. Si un individu no vol ser interrogat en públic sobre la seva feina i la seva gestió, farà bé de fugir de qualsevol càrrec públic, retribuït a càrrec d'un contribuent del qual no només cobra, sinó a qui diu representar. No oblidaré mai aquella vegada que Luis del Olmo, valent i compromès amb el seu ofici, després d'entrevistar l'Aznar de la majoria absoluta li va deixar anar al president que agraïa la seva presència a l'estudi i li demanava que anés també a seure davant d'Iñaki Gabilondo, sobre qui ja havia transcendit que la Moncloa l'evitava tot i conduir el programa aleshores més escoltat de la ràdio espanyola. El balboteig i la mirada presidencials van ser històrics. Per aquells temps es va començar a mastegar la misèria en què avui està el periodisme. El poder sempre s'ha sentit més còmode entre llençols amics, però hi va haver un temps en què va assumir, per decència democràtica, que la seva obligació de rendir comptes davant la ciutadania l'obligava a donar explicacions i a jugar el partit unes vegades a casa i altres en camp aliè. Entre les llibertats d'una persona pública a la qual paguem entre tots no figura la selecció interessada de l'intermediari -és a dir, el periodista- més dòcil. Només un país de serfs consentiria una cosa així. Només líders mediocres i insegurs poden sentir tant pànic escènic.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Deixar-los retratats

Estem a punt de tallar la cinta de la pròxima campanya electoral i tornarà a passar el que hem acceptat amb resignació i obediència: que els partits escullin qui i quin missatge ens col·loquen, en quin ordre i amb aquestes imatges o aquelles. Faran autèntics esforços per amagar en calaixos llunyans els temes proclius a la relliscada o la impopularitat i ens mentiran amb aquesta convicció que deixa qualsevol astorat. Encara que a alguns no ens concedeixin entrevistes, farem en veu alta totes les preguntes. Els hem de deixar retratats.