¿Fins quan?

No comprenc -em deia un periodista estranger- com a Espanya no es produeix, tal com està la situació, una revolta, o almenys, una agitació social, si no revolucionària almenys intensa i de gran abast. La seva condició de corresponsal canadenc amb gran experiència a Itàlia i França augmentava la seva perplexitat. M'enumerava, com si un no els sabés, els mals que castiguen el país: un atur estratosfèric que afecta les classes obreres i mitjanes, amb gairebé sis milions d'aturats, que en altres països avançats provocarien una situació d'emergència nacional; una acumulació de casos de corrupció, que afecten el cor dels partits, començant pel del Govern; una indiferència delictiva davant els desastres ambientals; una privatització escandalosa de la sanitat pública; una retallada absurda en els fons estatals per a les polítiques actives d'ocupació. Resultat, un escandalós increment de la desigualtat social.

L'ESCURÇAMENT de la distància entre rics i pobres, entre privilegiats i els que no ho són, fi pel qual ha d'esforçar-se tota societat decent, no només no es compleix, sinó que s'agreuja. El nombre de pobres, segons Càritas, augmenta sense parar. Per a un país que, penosament, però indubtablement, s'anava movent, a partir de la tardana arribada de la democràcia liberal el 1975, cap a una societat en què el benestar de la ciutadania era objectiu fonamental de tots els governs, fins que s'aconseguís un mínim acceptable d'igualtat, la nova situació comença a resultar dramàtica. És una regressió. Si analitzem fredament el conjunt d'elements que entren en joc, haurem de confessar la nostra perplexitat. També deu deixar perplexos aquells observadors a qui se suposa certa competència en l'anàlisi de la vida social i certa capacitat per emetre recomanacions per millorar-la. Recomanacions que els polítics mai haurien d'ignorar.

No em sap greu confessar la meva sorpresa davant la passivitat de la gent afectada directament per aquests revessos. Sobretot si pertanyen a les classes subordinades d'aquesta molt desigual societat. Em pregunto si no serà cert que aquells beneficis que reparteix (poc equitativament) l'aparell assistencial (sanitat pública, pensions, subsidis d'atur, escoles públiques) són suficients per neutralitzar el desànim general i fins i tot la ira popular. El que ja no em pregunto és per què tant els sindicats com els partits d'esquerra mostren, impertèrrits, tanta mansuetud. Ningú espera d'ells, ni de bon tros, aixecaments revolucionaris. Només el punt d'honor de complir amb energia democràtica i respecte a la llei la funció per la qual han estat elegits i per la qual se'ls ha subministrat un sou pagat amb els nostres impostos i, amb freqüència, amb els nostres esforços personals. Coneixem les condicions polítiques, culturals i econòmiques que condueixen a una situació revolucionària, o precipiten una ruptura de gran abast. Com sol dir-se, està en els llibres. No es tracta d'això que he assenyalat, sinó d'una cosa molt menys terrible. Però no per això menys important: hi ha un cúmul de desequilibris, desigualtats i fins i tot disbarats, que haurien d'exigir reformes enèrgiques. És comprensible que el Govern que té Espanya ara no es disposi a fer res en aquesta direcció, que per alguna cosa és conservador. Les moltes persones que el van elegir, algunes sens dubte, cansades i frustrades per la falta de fermesa reformista dels governs anteriors, tan oblidadissos del seu confessat progressisme, han de preguntar-se per què els van votar. (Altres diran 'a mi no em mireu, vaig votar l'esquerra').

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

OBLIDEM-NOS, si podem, de les conseqüències del passat més recent. Concentrem-nos en el present, per molt depriment que sigui. Amb una oposició política que no exerceix, ni té idees; una comunitat intel·lectual enfonsada en el postmodernisme i el relativisme, que ja ni creu en el progrés, en lloc de subministrar un discurs racional de per on s'ha d'anar, un discurs sense simplismes ni demagògia; uns sindicats anquilosats amb les seves gerontocràcies al capdavant, l'art de governar ja no és un art. És una poltrona. Que bé que l'hi hem posat al Govern. Senyories, ho tenen fàcil.

Ningú sap fins quan poden seguir així les coses, si no és per indicar que hi haurà eleccions generals. ¿S'haurà d'esperar a les seves vigílies perquè l'avui molt lleial oposició manifesti els seus programes? Aquest seria el més gran i fatal error. La ciutadania que desitja una mudança seriosa en el rumb del país, que l'orienti a la solució dels problemes que he assenyalat més amunt, mereix un respecte. Mereix que s'elabori ara una anàlisi lúcida i el camí per aconseguir un país menys lamentable. Sociòleg.