El Clownia en família

Explicava el vocalista de Bonobos, grup de mestifunk que acaba de treure el seu primer disc Animalànima, que “dalt dels escenaris no només s’hi ha de fer música, sinó que també s’hi han de buscar valors”. De fet, una passejada pel Clownia a Sant Joan de les Abadesses aquest inici de maig permetia veure que al voltant de la música més moderna s’hi poden congregar un seguit d’activitats que la fan tant transversal com familiar. Que permeten buscar un sentit a les cançons dels ídols, adaptar-les als valors (humans i humanistes) perduts en la postmodernitat. Segurament, aquest ha estat l’èxit d’aquest festival, organitzat en motiu del nou treball de Txarango, amb tocs de Woodstock i algun que d’altre record al mític Dr. Music Festival, més per l’espai natural que hi ha als voltant de la vila que no pels gèneres musicals que van discorre pels tres escenaris, la plaça Major i els dos del recinte tancat.

Ja després de la primera edició, Clownia s’ha convertit en un festival de poble, de comarca: el nou referent musical del Ripollès. Ja divendres, de bon matí es podia comprovar com la majoria de comerços del centre de la vila eren col·laboradors del festival i feien ofertes especials pels dos dies de concert. El casc antic de Sant Joan esdevenia màgic, disposat a acollir els espectacles matinals de forma gratuïta, i fer de pròleg perquè la nit deixés pas a la rauxa encarnada pels grans ídols dels adolescents. Aquests tipus de festivals són exitosos si aconsegueixen la comunió entre els 4.000 assistents i els vilatans, si aporten valor al dia a dia de la vila, si ajuden a la seva dinamització i promoció territorial.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però, també si ofereixen un programa transversal que en permetin a les famílies gaudir-ne conjuntament. Atès els dos extrems generacionals que es poden congregar en un concert de Txarango, Els Catarres o el mateix Cesk Freixes, era evident que el farciment del Clownia esdevenia tant important com els plats principals. Tardes de risoteràpia, circ i malabars en una esplanada totalment funcional van ser suficients perquè joves parelles (o no tant!) amb cotxets, infants i preadolescents poguessin somriure amb la màgia dels Txarango durant tot el dia. L’essència del disc, Som Riu, el mantra que planava en tot moment. Encara recordo els ulls il·luminats d’una nena que no aixecava dos pams de terra en fotografiar-se amb la Roser Cruells, contrabaixista d'Els Catarres, o dues adolescents (acompanyades del seu pare) que a les deu del matí –quan encara la plaça Major era mig buida– van poder conversar amb tranquil·litat amb Alguer Miquel, vocalista dels Txarango. “Que gran que hàgiu vingut de tant lluny”, els exclamava el músic amistosament, agraint-los els quilometres recorreguts fins al Ripollès.

Hi ha qui comentava, fins i tot, que aquest festival era l’entorn ideal per fer que els “més petits s’acostumin a anar de concerts, perquè són ells el futur dels directes”. Possiblement, aquesta cita il·lustra el sentiment general de molta gent, que va poder gaudir, finalment, de grans concerts a hores molt prudents (a les 11 del matí, a les 6 de la tarda o les 9 del vespre). Famílies que van poder trobar l’encaix perfecte entre les obligacions paternals i els gustos dels més menuts de la casa.