Vaig arribar al maig i al maig plego

La meva família va haver de fugir dels camps de concentració nazis i es va refugiar a França, dissimulant la seva condició de jueus. Portar una vida de constant simulació amarga la sang. Però, per sort, el 6 de juny de 1944 els aliats van desembarcar a Normandia i, amb l’alliberament, els meus pares em van concebre perquè naixés l’abril de 1945 a la ciutat de Montauban, on està enterrat el que va ser president de la segona república espanyola, Manuel Azaña. L’altre dia els deia als europarlamentaris que si jo m’hagués posat a parlar en el moment del meu naixement hauria dit als meus pares que arribaria un dia pròxim en què no hi hauria fronteres entre França i Alemanya. M’haurien pres per boig, sens dubte. I així estem avui, lluny dels exèrcits i les trinxeres però dividits entre conservadors i els verdaders garants de l’Europa habitable.

D’aquí tres setmanes hauré de deixar el meu escó i ja no seré el portaveu del Partit Verd Europeu. ¡Quants colors s’han penjat del meu nom! Primer va ser el negre dels anarquistes. Després em van dir Dani el Roig. Avui sóc un dels impulsors dels verds. Però els impulsos també decauen. Se’m coneix com un dels líders del Maig del 68 de París, quan sota les llambordes hi havia la platja i a l’únic que aspiràvem era a prohibir les prohibicions. Van ser dies de lluita i de tocar els ous. Fins i tot De Gaulle va haver de claudicar davant uns estudiants, cosa que no havia fet amb els nazis. Després tot es va acabar, potser perquè cap de nosaltres, ni jo ni Sauvageot ni Geismar, érem la reencarnació de Danton, Robespierre i Marat.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Tota la vida sent un apàtrida i el dia que França em va impedir l’entrada al meu país em va saber greu. Potser per això vaig sol·licitar –i me la van concedir– la nacionalitat alemanya. A Alemanya vaig descansar de la política exercint de provocador monitor de guarderia. Bonics temps aquells en què compartíem pis l’amic Joschka Fischer i jo. Ell va arribar a ser ministre d’Exteriors alemany i jo vaig anar posant el color vermell de les banderes en el misteriós lleixiu dels verds. Suposo que en aquells temps incerts em va agafar l’enyorança i una certa nostàlgia de la qual va sortir el llibre 'La revolución y nosotros, que la quisimos tanto'. I és que la vam estimar molt. Perquè la revolució ja no significava ocupar el palau d’hivern ni liquidar els banquers, sinó una manera d’expressar que no estàvem disposats a continuar amb l’autoritarisme arbitrari, amb la desigualtat d’oportunitats ni amb la repressió sexual. Vam estimar tant la revolució simplement perquè érem més joves. I en l’últim indici de la joventut vaig acabar sent tinent d’alcalde de Frankfurt, la ciutat on Goethe va néixer per fer el món més gran.

Deixo el meu escó com a eurodiputat i ja no calen més desembarcaments a Normandia ni enlloc. Potser algun dia es podrà parlar del federalisme europeu i la gent podrà triar el seu lloc de residència en un continent que pensarà més en els paisatges que en les fronteres. Me’n vaig després de 20 anys com a eurodiputat. Sóc un fill del segle, encara que sigui del segle passat. I penso que qualsevol temps passat no va ser ni molt menys millor que el present. Potser sobrem tots, els veterans de les idees i els vells poderosos. Que arribin de nou els joves a recordar-nos que sota les llambordes sempre trobarem uns metres de platja.