MAT: torres més altes han caigut

El recent rebuig a la posada en marxa de la línia d'alta tensió a Santa Coloma de Gramenet demostra que el consens publicoprivat que hauria d'acompanyar aquests processos és imprescindible.

La dimensió sociotècnica de la MAT, és a dir, els factors tecnològics que la defineixen i els impactes socials i ambientals que al seu torn generen, donen com a resultat l'aparició de conflictes que es deriven, fonamentalment, de la seva posada en marxa. Una situació que no sorprèn, i més quan les polèmiques que la susciten no s'allunyen de les experimentades en el desplegament d'altres tecnologies també de gran importància per al desenvolupament de la nostra competitivitat (telefonia mòbil, mapa eòlic, magatzem de residus nuclears o el projecte Castor). Si bé aquests conflictes difereixen en alguns aspectes, el cert és que són similars en els efectes que genera la seva oposició: la paralització d'una infraestructura prèviament autoritzada ignorant la resposta social.

Situats en un context socioeconòmic de clara necessitat d'inversions estratègiques en sectors clau com els energètics i amb un escenari de futur d'evident dependència, semblaria sensat promoure polítiques de sobirania energètica que ajudessin a millorar la nostra competitivitat. Evidentment, aquestes polítiques no poden ser abordades ignorant el teixit social en què han de ser útils i, sobra dir-ho, respectant els criteris de sostenibilitat ambiental que les regulen. Quan aquests fenòmens se situen en litigis judicials (amb suspensions temporals o no) el cost que es deriva esdevé elevadíssim en termes econòmics, polítics, socials i ambientals, tant de forma directa com en cost d'oportunitat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

DAVANT D'AQUESTA dinàmica, pròpia d'una societat industrial del segle passat on les discrepàncies es vehiculaven 'ex post' del disseny de les polítiques públiques i el conflicte es resolia en seu judicial, avui s'hauria d'exigir, per una part, capacitats prospectives que s'anticipin a les discrepàncies i les integrin en instruments de governança de riscos i, per una altra, mecanismes alternatius de resolució de conflictes que estalviïn els costos desajustats en temps i diners.

Donades aquestes consideracions podríem pensar en models de governança del risc adaptats al sector energètic que permetin, per un costat, aconseguir amplis consensos sobre el seu desenvolupament i, per un altre, incorporar prèviament l'impacte social (com l'ambiental) als processos de desenvolupament d'aquestes infraestructures. Tot això, sense oblidar que el factor humà és també un element vulnerable de qualsevol infraestructura: pensem sinó en el conflicte que pot obrir-se ara que pretenen expropiar les nostres terrasses en favor de les operadores de telefonia mòbil. Tot això hauria d'estar en les agendes de les altes esferes competents. D'una altra manera, com qui diu, torres més altes han caigut.